OPINIÓ
Opinió 26/08/2016

Ni nosaltres mateixos ens ho creim

1 min

Aquests dies de vacances (mínimes), he fet un viatge de llargues tirades de carretera per un país del nord d'Europa. Reconvertit com a destinació turística, on el nombre de visitants supera de molt el de residents, he compartit amb els nadius comentaris sobre la saturació i com la crisi ha estat la gran excusa per encabir-hi més gent i rebaixar limitacions. Res que no coneguem, multiplicat per molts i des de fa més temps. Us explicava que he fet carretera, gaudint de paisatges especials, mereixedors tots de l'atenció del visitant. Uns, perquè tenen una bellesa que impressiona (lluny de mi assimilar els meus sentiments als d'Stendhal); altres, perquè sorprenen el viatger per estranyament desconeguts. Tot plegat, tan diferent i tan semblant al que poden oferir les nostres illes. Després d'admiracions i quilòmetres, d'aturades i returades, me'n vaig témer d'una limitació que l'emmirallament del turisme, amb les buides reiteracions sobre les bondats de tenir-ho tot venal, no ha pogut per ara superar: no hi ha publicitat, no hi ha tanques que bravegin d'oferir quelcom millor que el paisatge directe i nu. Perquè farcir de tanques les nostres carreteres no només és la demostració fefaent que les lleis només afecten els dèbils (en nom de la seguretat, es prohibiren fa anys, i ja ho veis), ho és també del fet que vivim en el convenciment que els visitants pateixen d'una espècie de condemna bíblica que els obliga a venir a un lloc que ni a nosaltres ens interessa gaire, que els ho hem de posar molt fàcil, sense normes que els molestin, per afegir turistes a les estadístiques anuals. És una subtil diferència entre els que estimen el seu país i els que, simplement, l'exploten.

stats