Publicitat
Publicitat

Neofeixisme subestimat

No es tracta de fer alarmisme barat, però tampoc de deixar-ho passar. No es tracta d'agafar-s'ho des de la perspectiva sensacionalista, però tampoc de no prendre-s'ho frívolament. No es tracta de vaticinar, a partir de fets massa concrets i particulars, l'enfonsament de tot un model de civilització i de cultura, però tampoc es tracta d'agafar-s'ho com una anècdota. En qualsevol cas, els fets són cada dia més freqüents, i també més ostensibles.

Es tracta del vell fenomen conegut com la banalització de la violència. Per motius molt diversos, l'arquetip personificat per Travis Bickle, el taxista justicier i psicòtic de Taxi driver de Martin Scorsese, ha deixat de ser una ficció per convertir-se en un personatge més o menys quotidià. Des dels grans falsaris com Juan Carlos Aguilar, el suposat mestre shaolin que va resultar ser un assassí en sèrie, o Joan Vila, el zelador d'Olot que de tant que estimava les seves víctimes les condemnava a mort, passant pels assassins neonazis que van matar a cops de puny el jove Clément Méric en ple centre de París, o els matadors neofatxes que van acabar amb la vida del maulet valencià Guillem Agulló, ara fa vint anys, d'una ganivetada a Montanejos, tot sembla formar part d'una davallada cada cop més pronunciada en els codis de la civilització i la convivència. Per algun motiu, que sens dubte té a veure amb la degradació d'una certa idea de societat i de cultura, proliferen una mena de personatges que consideren que tenen a les seves mans la potestat de decidir sobre la vida dels seus conciutadans, sobretot quan aquests professen idees polítiques (o parapolítiques, o pseudopolítiques, o prepolíques) diferents de les seves. Després, la sort de cada causa acostuma a dependre del color polític de la magistratura que se'n fa càrrec, i que acostuma a tenir l'encert de trobar atenuants pintorescos en cadascun d'aquests casos de violència més o menys juvenil.

El resultat de tot plegat és que proliferen els milhomes d'extrema dreta, sempre ferotges i testosterònics i ocasionalment sanguinaris, que de tant en tant culminen les seves exaltacions testiculars atemptant contra la persona d'un presumpte militant d'una presumpta extrema esquerra, o bé contra la d'un immigrant o bé contra la d'un transvestit, etc. Tal com es desenvolupen després aquests casos davant de la justícia, acaben apareixent sempre com a accidents aïllats, propis d'un submón que no té res a veure amb la realitat quotidiana. Però sí que hi tenen a veure: són el substrat brut d'una dreta cada dia més radicalitzada i cada dia més escorada cap al pitjor d'ella mateixa, que s'ha estès arreu d'Europa. Els vells partits de la socialdemocràcia amb prou feines serveixen ja de mur de contenció dels nous bergants d'un extremisme que, quan no troba un adversari a la seva mida, no dubta a inventar-se'l. Sota noves formes, el vell feixisme torna a créixer arreu d'Europa, i Stefan Zweig ja ens va ensenyar que, quan se'l vol aturar, gairebé sempre ja és massa tard.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT