M’afany a precisar que, amb aquest títol, em referesc al sistema de neoautoritarisme de relacions laborals, és a dir, en paraules del catedràtic de Dret del Treball de la Universitat de Castella-la Manxa, Antonio Baylos, a la "recomposició del poder econòmic i social dirigit per una globalització financera que degrada els drets laborals i socials, devalua el salari i precaritza l'existència laboral i vital de les persones". Val a dir que aquest neoautoritarisme en les relacions laborals no és una qüestió teòrica, ans al contrari; veiem tres exemples pràctics:
- La temporalitat extrema: A pesar que el missatge oficial sobre les xifres d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social i contractes registrats corresponents al proppassat mes d'agost sigui que "Balears ha registrat un increment interanual de 27.045 (5,07%) afiliacions respecte al mateix mes de l'any passat", tot associant aquest augment de registres a un augment de persones incorporades al mercat laboral, el cert i segur és que, amb dades de l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), els contractes registrats d'una durada inferior a 30 dies han passat de 10.985 l'agost de l'any passat a 12.240 aquest any, és a dir, aquests contractes de curta durada han augmentat un 11,42%. Quantes d'aquestes suposades noves 27.045 ocupacions són contractes d'escassos dies?, i, fins i tot, quants d'aquests contractes de molt curta durada –amb el seu corresponent registre d'alta a la Seguretat Social– són d'una mateixa persona? Val a dir que els contractes d'1 a 5 dies registrats l'agost de 2012 van ser 3.962, mentre que a l'agost d'enguany s'han enfilat als 8.980. És a dir, amb la Reforma Laboral de 2012, la temporalitat extrema ha augmentat gairebé un 127%. El neoautoritarisme laboral vol dir que l'ocupació millora poc en quantitat, i empitjora molt en qualitat.
- El qüestionament del dret de vaga: Independentment del seu contingut, el Laudo Arbitral Impost per donar per finalitzada la vaga dels treballadors i treballadores de l'empresa Eulen Seguretat a l'aeroport el Prat de Barcelona és un clar atac al dret de vaga. Constitueix un cridaner qüestionament d'un dret per part d'un Estat que prefereix mantenir la regulació del dret de vaga amb normes que són una antigalla, com ara un Reial Decret de 1977, i una sentència del Tribunal Constitucional de 1981. La modernització no autoritària del dret de vaga requeriria mecanismes de mediació voluntària, i procediments d'autoregulació en els serveis essencials per a la societat. No obstant això, l'enduriment del Codi Penal i la Llei Mordassa (ambdues normes per criminalitzar l'exercici d'aquest dret, i, especialment, als piquets informatius) són les úniques aportacions del neoautoritarisme laboral.
- Recentralització contra les víctimes de la crisi: El cas més sagnant –i actual– d'aquesta recentralització duta a terme des del Madrid Oficial és, sens dubte, la que afecta el pla Prepara. Aquesta ajuda extraordinària de 400 o 450 euros mensuals que es concedeix durant sis mesos improrrogables als treballadors/es aturades registrades que han esgotat totes les prestacions i subsidis, i que, al mateix temps, hauria de facilitar formació per intentar que puguin tornar al mercat laboral, ha estat, des de sempre –recordi's que aquest programa té el seu origen en una iniciativa del govern de Zapatero l'any 2009– una subvenció i, per tant, la gestió hauria d'haver correspost des de sempre a les comunitats autònomes. Amb un retard escandalós, el passat 20 de juliol, una sentència del Tribunal Constitucional així ho ha confirmat, i les subvencions estan, a hores d'ara, paralitzades. Pur neoautoritarisme contra els i les pobres. No tinc dubte que, si les persones afectades fossin riques o molt riques, la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, hauria, almenys, interromput les seves vacances estiuenques per resoldre aquest assumpte.
En definitiva, l'estratègia de sortida de la crisi a base de precarietat laboral extrema, salaris de pobresa, protecció social minvant i criminalització del dret de vaga difícilment pot ser una estratègia que garanteixi la llibertat material efectiva de la gent que necessita un salari. Per això, no és gens exagerat qualificar aquesta estratègia de neoautoritarisme.
