Són molts els que vaticinen que una nova convocatòria electoral és inevitable, i molt pocs els representants dels diferents partits que reconeixen desitjar-la. I encara que tothom sàpiga que en política "mai" sol voler dir "per ara, no" (bona mostra n'han donat els principals líders en els darrers mesos), la veritat és que les combinacions per evitar anar de nou a les urnes semblen ara per ara llunyanes.
En funció de l'aritmètica parlamentària (i de les incoherències ideològiques que es vulguin acceptar), són variades les fórmules de pacte i els moviments dels distints partits que permetrien formar un govern abans del dia 3 de maig. Alguns ja s'han produït, com el pacte signat entre el PSOE i Ciutadans amb el fallit intent d'investidura de Pedro Sánchez. Un pacte, per cert, que ara per ara sobreviu al fracàs de la votació de fa dues setmanes però que sembla impossibilitar qualsevol apropament envers les formacions d'esquerra.
Un d'aquests moviments podria ser la renúncia de l'immobilista president en funcions exigida per Ciutadans, de cara a assolir una gran coalició que inclogui els tres grans partits "constitucionalistes" i que permeti tirar endavant amb les reformes urgents amb les quals, segons afirmen, tots estan d'acord (i que volen vendre com la solució a tots els problemes d'Espanya). La passa enrere de Rajoy, no obstant això, no seria suficient perquè Pedro Sánchez entràs en aquest joc, perquè bona part del seu electorat castigaria una alternativa negada de totes les maneres possibles pel líder socialista.
En un altre dels possibles moviments, Sánchez reclama a Pablo Iglesias que s'abstingui (en l'argumentari establert, que no voti de nou amb el Partit Popular) per permetre la formació d'un govern "reformista i de progrés" amb Ciutadans, cosa que ha rebutjat la formació morada. Aquí entren en joc l'estratègia electoral de Pablo Iglesias, més concentrat a arrabassar l'espai electoral al PSOE que a compartir un govern amb ell, i la tàctica d'assetjament que s'ha posat en marxa (o, millor dit, intensificat) contra Podemos, magnificant una crisi interna que té més a veure, des del meu punt de vista, amb les dificultats de gestionar el seu creixement exponencial que amb una vertadera "lluita d'ànimes".
També podríem contemplar el cada cop més improbable retorn a les converses per tal d'aconseguir un pacte d'esquerres, però per molt que Pedro Sánchez s'hi avingui, Susana Díaz i altres rellevants barons socialistes mai no acceptaran l'anuència (xantatge, en diuen ells) dels partits independentistes catalans o la convocatòria d'un referèndum exigida per Podemos (encara que estic convençut que una part significativa dels votants socialistes acceptaria la consulta com un element inevitable per resoldre el conflicte a Catalunya).
No puc deixar de referir-me a una teoria que circula per diversos mitjans: l'anomenada alternativa "Borgen". És a dir, la possibilitat que Albert Rivera es postuli com a candidat de consens amb el mateix document que ha signat amb el PSOE. La duresa del discurs de Ciutadans contra Rajoy és un obstacle massa gran com per tenir-la en compte, però no em negareu que la pregunta és inquietant per a Pedro Sánchez: què faria el seu partit si Rivera, amb exactament el mateix acord ara vigent, amb el seu paper de moderat i amb l'abstenció del PP, aconseguís que el rei el proposàs com a candidat?
Preveure el que pot passar en les properes setmanes és més un exercici d'endevinalles que la conseqüència de reflexions i anàlisis, però si en aquesta espècie d'Stratego d'immobilismes, acusacions creuades i tàctiques electoralistes hagués d'apostar per quin moviment es produirà per evitar una repetició dels comicis, ho faria (a contracor) per alguna de les vessants de la gran coalició. Són molts els interessos que hi ha en joc i les pressions que se'n deriven; d'exemples, com haureu pogut veure en els darrers mesos, n'hi ha a carretades (institucions europees, expresidents, grans grups mediàtics, etcètera).
A més, la majoria de les enquestes que he pogut llegir fins ara coincideixen en una cosa: el manteniment de l'equilibri de blocs, que convertiria en una pèrdua de temps una nova convocatòria electoral. Deixant de banda la manipulació interessada i indissimulada dels sondejos publicats (d'una banda i de l'altra) i els factors que no es contemplen a l'hora de dissenyar-los i analitzar-los (acords preelectorals, abstenció, canvis de candidat, vot de càstig...), resulta evident que el joc continuarà sent cosa de quatre, que les negociacions seran imprescindibles i que, malauradament, el canvi que ens havien promès, i que alguns havíem estat tan ingenus de creure'ns, es trobarà encara més enfora, perquè sota els arguments de l'estabilitat i la governabilitat (i de la unitat d'Espanya i del progrés i de la regeneració...), ens faran empassar qualsevol cosa.
