A can PSIB ens conviden a un estiu sense Rajoy i apel·len a la mobilització del seu electorat per liderar el canvi. No acaben de tenir clar quin canvi defensen, però –ep!– un canvi. No ens posem ara tiquismiquis. A Ciutadans continuen pensant que és molt bona idea –i, sobretot, innovadora– advocar per una campanya amb declaracions del tipus “si trencam la unitat d'Espanya, trencarem la igualtat entre els ciutadans”. Com us deia: un discurs molt innovador. Al PP, amb la seva flamant candidata triada des de Madrid, perquè aquí no tenen ni la capacitat de posar-se d'acord, afirmen que la igualtat de les dones és una “prioritat”. I tan amples.
A vegades em sorprenc de la capacitat que sí que tenim la resta d'aguantar aquests insults constants. El trident Units Podem MÉS sembla que facin una mica de trampa amb els lemes: una mica d'#ElSomriureDunPaís per aquí i una mica d'#ElSomriuredelesIlles per allà, tothom feliç i tot ben trempat. I (cert) sobiranisme confon qui són 'els nostres': quan parlam de corrupció ens hem de fixar en els llinatges o en l'acció que han comès? És millor una Munar que un Bárcenas? Els doblers públics canvien de valor si els malversa un llinatge o un altre? Molt alerta, no sigui cosa que al final acabin treient el cap el racisme i la xenofòbia. Resultat final: una altra campanya electoral. I ja en van tres en poc més d'un any.
A l'altra banda del bassiot, la CUP rep de per totes bandes per no aprovar uns pressupostos. Tothom té dret a dir a la CUP el que ha de fer, tothom té dret a dir-los que tenen tota la culpa, tothom té dret a insultar-los, que total, de què van, han consultat la militància i han decidit en funció d'uns resultats col·lectius, assemblearis, democràtics i transparents. Tot això deu fer mal pensar, què hi farem. Això sí, que Junts pel Sí tombin de la mà del PP una ILP d'educació presentada per les entitats compromeses en aquest àmbit és molt de país normal. I allargar agònicament el Procés® amb dilacions innecessàries també és molt normal. Tot a lloc.
A València un cartell pel dia de l'orgull LGTIB fet per un mallorquí ha aixecat una bona polèmica: la Mare de Déu dels Desemparats, coneguda popularment com la Geperudeta, fent-se una besada als morros amb la Mare de Déu de Montserrat, també coneguda arreu com la Moreneta. Un ultratge. Un desastre de magnituds majúscules. No tota, probablement, però molta de la gent que s'escandalitza i vessa la seva fel damunt aquest cartell és la mateixa gent que contribueix amb el seu granet d'homofòbia diari que les persones que no entren dins els paràmetres heterosexuals siguin estigmatitzades. Encalçades. Menyspreades. Assassinades. En el cas de la matança d'Orlando, curiosament, n'hi ha que sí que han volgut fer referència només a la religió. Que fos una discoteca gai segur que degué ser una casualitat, deuen pensar. L'ordre heteropatriarcal (i islamòfob) també ferm, només faltaria.
No sé què en pensaria exactament Montserrat Roig, de tot això. No sé què en pensaria si veiés com la majoria de mitjans ens han repetit fins a la sacietat que l'assassí d'Orlando era un “nord-americà d'origen afganès”. No sé què diria davant cert periodisme depredador, sensacionalista i manipulador. No sé què n'opinaria dels escenaris que han passat i passaran. Només sé que dilluns hauria fet 70 anys i que, al llarg d'aquest temps, ens hauria ajudat a enfrontar-nos d'una altra manera als esdeveniments ocorreguts. Amb la seva lucidesa, la seva mirada i el seu somriure, però, sobretot, amb les seves paraules: “Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria”. Mantenim-les vives, perquè s'ho mereixen.
