I AQUÍ
Opinió 10/02/2017

M’escarruf només de pensar-hi

i
Ferran Aguiló
2 min

A les portes del Carnestoltes, han aparegut unes disfresses d’infermera sexi amb talles que van d’1 a 14 anys. A excepció d’adultes amb greus problemes de tiroides, la resta de candidates a lluir aquest subproducte del masclisme no el compraran amb els seus doblers i seran els progenitors els que ho hagin decidit (qui paga mana). Per si no ho he deixat clar: tota nina que el llueixi ho farà perquè els seus pares l’hi hauran comprat. No és res, només el joc sense importància de voler ser grans –diuen. Si demanàssim per què una infermera i no una sexi conductora d’autobús, per exemple, la resposta seria perquè sí, perquè l’imaginari col·lectiu, construït per l’acumulació de milers de clixés de la indústria pornogràfica, genera la voluntària confusió entre l’entrega professional i la disposició absoluta, que és el somni humit d’impotents i d’incapaços. Però, a més de la manifesta injustícia amb la infermeria, cal qüestionar-se aquesta deriva gens innocent d’hipersexualitzar els infants. Sembla com si, en aquesta societat d’eterns adolescents, res no tingués conseqüències i tot fos un joc intranscendent. No és així, i actituds com aquesta estructuren escales de valors i estableixen models de comportament. No seria honest si em declaràs escandalitzat per una faldilla més curta o una regata més ampla: tot adult és lliure de vestir com vulgui sense que això generi drets en els altres. Però un infant és una altra cosa. Si no ho creis, si us manteniu en la idea que tot és una nimietat, pensau en el que em digué una estudiosa de la violència de gènere: “Aquestes ninetes, movent-se i vestint-se com adultes, són el somni de tot pedòfil”, i escarrufau-vos.

stats