ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT
Opinió 22/10/2017

Matthew Hodgart

i
Joan Guasp
4 min

Al llarg de la vida m’he trobat amb tot tipus de llibres. La majoria han estat llibres de literatura: narrativa, novel·la, poesia, teatre, etc. Però també he tingut la sort de llegir-ne molts sobre aspectes diferents de tot allò que fa referència a la condició humana i que envolta, tant interiorment com exteriorment, les dones i els homes d’aquest planeta misteriós que és la Terra. Sovint són aquests últims els que més m’entretenen i em satisfan. Des de sempre. I és que, com a escriptor i autor teatral que sóc, els llibres d’assaig em proporcionen un tipus de coneixements més científics que els d’estricta literatura. Diria que la lectura assagística complementa a la perfecció tot allò que moltes vegades no es troba en una narració que simplement és culta i entretinguda, fins al punt que un creador com jo ho agraeix d’una manera molt especial.

És el cas d’un llibre singular, llegit per primera vegada l’any 1979, que es titula 'La sàtira' i que va escriure un professor anglès excepcional: Matthew Hodgart. Aquest llibre fa les delícies de qualsevol lector devot de la llibertat humana. No només en el sentit més desenfadat del terme, que cal que sigui així, sinó pel coneixement exhaustiu que proporciona sobre els afanys, les inquietuds, les vileses, les pretensions i les múltiples contradiccions que acompanyen els homes tot el llarg de les seves vides. Hodgart va més enllà de l’element satíric, però se serveix d’ell per exposar en quines condicions més ridícules es mou l’home. Ho declara sense embuts quan diu que l’objectiu del seu estudi és la sàtira considerada com un art. Un art que s’expressa mitjançant formes literàries especials, fent un ús deliberat dels recursos retòrics capaços de posar en evidència les seves víctimes i provocar la burla que anul·la i extermina.

Per a la meva tasca creativa, aquest poder satíric és d’una importància colossal. És aquest vessant científic el que dóna un valor afegit a la literatura divulgativa de Matthew Hodgart. Diu, en aquest sentit, que la sàtira és una denúncia agressiva amb característiques estètiques. No oblida en cap moment que ha de contenir múltiples fonts de plaer, tot embellit amb jocs de sons i paraules relacionats amb les idees d’enginy, de bellesa i d’intriga. Qui no es rendeix davant un art tan elevat com aquest? Jo m’hi vaig sentir atret de seguida. La fantasia és l’element més important de la sàtira, ja que transforma i transfigura els esdeveniments més desconsolats i tristos de la realitat social i política. La sàtira descriu un món transfigurat i, encara que l’escriguem per entretenir, conté molts passatges que revelen els problemes que vivim cada dia.

Fa dues o tres setmanes que estic escrivint una obra de teatre que, si no hi ha novetat rellevant, acabaré en dues o tres setmanes més. 'La sàtira', de Matthew Hodgart, m’ha estat de gran ajuda. Em vaig recordar d’ell perquè l’estil del que faig ús, tan dialèctic com acotacional, igual que en tantes altres ocasions, és el satíric. La meva obra va sobre el final del procés d’independència de Catalunya, extrapolable a qualsevol situació injusta de domini domèstic, polític o de qualsevol origen i de qualsevol part del món que tingui a veure amb les relacions humanes. És una ficció satírica d’inspiració real i molt actual. Resulta molt còmode escriure amb aquestes ajudes tan extraordinàries del dia a dia que ens envolta. Constitueix un bàlsam molt guaridor i una teràpia infal·lible. No només per al creador que l’està construint i escenificant, sinó per a tots els hipotètics lectors i espectadors que el dia de demà, ja sigui immediat o diferit, s’hi apropin. Dins el món teatral clàssic tenim grandiosos avantpassats que ens il·luminen de manera permanent i inequívoca. Citar Aristòfanes, Shakespeare i Molière seria suficient, però els models són molts i mai prou qualificats. Des d’abans de Crist, un altre terapeuta que no oblidarem mai, fins a aquests principis del segle XXI que tenim la sort o la mala sort d’haver conegut i sondejat. Visca la sàtira teatral!

Aquest crit de joiosa i festiva emoció és deutor de la màgia que contenen l’art i les paraules. Sobretot, aquestes darreres, perquè són l’ingredient principal de qualsevol veritable espectacle artístic. Hodgart es pregunta per què són màgiques les paraules. La resposta no pot ser més indicada en el tema que ens ocupa: la paraula és màgica, justament, pel seu poder satíric. I hi afegeix: pel seu poder literari.

Diu Matthew Hodgart, en aquesta mateixa obra sobre l’estudi de la sàtira, que la paraula, usada amb art literari, pot afectar les persones d’una manera sorprenent, fins al punt de produir-los la malaltia i la mort. Aquesta és una veritat que es pot aplicar encara ara als homes i a les dones de gran sensibilitat i de talent artístic no sé si del tot envejable. Ens recorda que, des dels temps primitius, la màgia de les paraules tenia el poder de causar una intensa vergonya i desmoralització. Ara ja ningú s’avergonyeix ni es desmoralitza per moltes perversions i corrupcions que li atribueixin! En aquest sentit, Hodgard també recorda que Ben Jonson, a la seva obra 'Poetastres', afirmava, de forma més o menys verídica, que els seus versos satírics obligaven els flastomadors a penjar-se, desesperats per les seves mentides i malifetes. Tant de bo actualment passés el mateix, i les nostres sàtires contemporànies tinguessin el mateix poder reparador!

stats