Deia Joan Brossa que els poemes de Maria-Mercè Marçal eren fets fora del confessionari –“avui dia, els poetes més en primera fila són poetes de confessionari”–, però per a mi aquest espai setmanal n'és una mena, de confessionari, i ja em perdonareu que avui l'ompli un poc d'ella. Just avui fa 19 anys que un càncer se la va endur, però si qualque cosa bona tenen les grans dones com ella és que sempre, sempre, hi seran. Perquè van arribar per quedar-hi a través de les seves paraules, versos i poemes que ens van fer mestresses de les coses i valentes davant la sang.
Primer va ser la divisa i la triple condició de dones, de classe baixa i nació oprimida que vam estampar a quaderns, a estats d'aquella cosa que ara sona tan estantissa com el Messenger, a camisetes, a cartells, a enganxines. Ens la vam fer nostra, ens representava amb la claredat i concisió justes i perfectes que necessitàvem quan teníem els 16 o 17 anys. Aquella època quan necessitàvem que tothom sabés qui érem i com ens definíem, a quina banda ens posicionàvem. I aquí és quan pens en la sort immensa que vam tenir de saber-la viva, de cop, al nostre imaginari. D'adonar-nos que la neteja de les nostres esferes domèstiques era un camp de batalla que només lliuraven les dones; que la vida era molta, molta vida i es podia mossegar i assaborir sota la lluna granada; que aquesta, la lluna, era molt més que un satèl·lit que ens feia voltes i podia ser un estendard; que les orelles foradades, de cop, esdevenguessin una cosa imposada i no normal; que un bosc no era una alzina, que la tristesa es podia pujar a unes golfes i que ens podia quedar amor engrunat a les butxaques. I que l'escala fosca del desig no tenia, ni té, barana.
Marçal ens va convidar a la seva, a la nostra, barca. Que primer seríem 2 i després 3. Llavors seríem 4 i 5, i després 20 i 40, i 500 i 1.000 per arribar a perdre el compte i, juntes, fer nostra la nit. Un exèrcit de bruixes germanes alçant les dues mans a la lluna i obrint finestres al cel tancat i creient-nos cada dia més convençudes que cada dia és 8 de març i que
“plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament”
Gràcies, MMM. I gràcies, germanes, amigues i companyes. Per oferir els rems i no demanar el carnet d'expertesa, per defensar-nos i protegir-nos les vides fins i tot a quilòmetres de distància i per poder navegar enmig de la mar gran sense tenir por.
