Els catalanoparlants, gent dolenta que hem fet de la nostra llengua una eina l’única finalitat de la qual és molestar tota la gent que desconeix tan llòbrec idioma, no n’aprenem i, després del fals bomber de l’Ibanat, ja hem tornat a crear un altre màrtir lingüístic: el pobre Juanjo Hermo. Un home que va tenir un mal dia a la feina i va decidir desfogar-se lladrant contra #LoPusBellCatalanescDelMón. Però no penseu que és una mala persona, petitó. L’únic que necessitava era rebotar-se contra qualque cosa i va topar amb l’exlletrista d’El último de la fila amb ganes de fer un cafè amb llet. Ja és mala sort. L’incident, convendreu amb mi estimats lectors, hauria passat desapercebut si les xarxes socials no haguessin fet d’altaveu del plany del músic i la caverna mediàtica no hagués fet la seva feina habitual: intoxicar de valent.
Fins al #CasPortet, al món de l’hostaleria hi havia una màxima que deia que el client sempre tenia la raó. Ara haurem de mudar d’axioma i ampliar-lo a ‘el client sempre tendrà la raó si no xerra català’. Aleshores, totes les normes lògiques que operen en el sector serveis quedaran subvertides i el client passarà a la categoria d’ésser dejectable que no mereix gens de respecte i serà tractat com un terrorista amb la bomba de l’idioma cooficial a la motxilla. A qualsevol feina del món, amb una resposta coent com la del pobre cambrer Hermo –un home que ara no odia el català i només vol poder fer feina– com a mínim li haurien pegat un toc d’atenció per haver parlat talment una somera a un client que consumia. Però com que el client parlava català, em veig venir que encara l’hauran renyat per no haver escopit dins el cafè amb llet d’un home que va atrevir-se a demanar en la llengua d’Aribau.
Com en el cas del fals bomber, Xavier Pericay no va tardar a posar-se davant els micros i defensar el dret de parlar en castellà allà on li rotàs d’aquest insigne treballador. He de confessar-vos que Pericay em resulta curiós. Mai un filòleg de professió havia demostrat –en públic o en privat– tan poca sensibilitat lingüística. Òbviament, de la qualitat del servei i del dret de Quimi Portet a poder demanar en la llengua dels seus pares, no en va dir res. Amb els màrtirs, com amb ‘La Roja’, hi vas a mort encara que quedin eliminats a vuitens de final o suspenguin un A1.
Si Portet hagués demanat un blinis de cap de porc senglar sobre crema d’estiragassons i carrota deshidratada amb un punt de tap de cortí –simfonia culinària que ben bé podria haver sortit del laboratori de #MiquelCalent–, entendria que algú es perdés en aquest viatge. Però no era el cas. Jo, que per lligar i compartir una estona d’horitzontalitat m’he fet entendre en totes les llengües que parlava, i fins i tot en aquelles que desconeixia, puc dir-vos que tot és una qüestió de voluntat. I, potser, ens ha mancat això des del primer moment: una mica d’interès eròtic.
Per tot plegat, jo proposaria Esther Barrabeig com a ambaixadora de la causa catalana. Aquesta heroïna contemporània ha demostrat, via concurs públic, que podia col·locar correctament 11 condons en un minut. Moments desesperats reclamen solucions desesperades: deixem de denunciar via xarxes socials. Amb cada atac rebut, cream un nou màrtir. Ha arribat l’hora de la diplomàcia amb Barrabeig donant una nova imatge de nosaltres. I com que som un columnista equitatiu i zero discriminador, queda formalment obert el càsting per als ambaixadors. Només m’heu d’adreçar els vostres currículums. Amb foto, evidentment.
