23/06/2013

Líder sòlid, líder líquid

2 min
Les opcions són inesgotables. ¿Podria ser, per exemple, que una part del PSC constituís una plataforma de tall sobiranista i s'aliés amb ERC?

TRENCAMENT. Un cop analitzat el sondeig del CEO, fa la sensació que tothom menys ERC s'ha de sentir amoïnat per una cosa o altra. Però els republicans també tenen molt a pensar i a discutir si, com sembla, acaben situant-se com a primera força política catalana. En qualsevol cas, abans d'anar per sigles, cal fer en veu alta una constatació genèrica: el sobiranisme, per activa i per passiva, està modificant de manera irreversible el mapa polític català. Els consensos bàsics sorgits de la Transició s'han trencat, i l'actual esquema de partits ja no s'alinea amb els corrents ideològics principals. Molts votants no troben opcions vàlides quan enfilen el camí de les urnes. Encara més: molts dirigents polítics se senten incòmodes amb la seva filiació. Especialment a CDC, Unió i el PSC. Sembla que cal refer el puzle perquè les peces tornin a encaixar.

DERIVES. Si juguem una mica, les opcions són inesgotables. ¿Podria ser, per exemple, que una part del PSC constituís una plataforma de tall sobiranista i s'aliés amb ERC? ¿O que ressuscités la federació catalana del PSOE? ¿O que la part més espanyolista del socialisme es passés a Ciutadans? I, per la banda de la dreta, ¿què en sortirà del naufragi anunciat d'Alícia Sánchez-Camacho? ¿Podria ser que part del PP català es passés a Ciutadans, i la resta s'aliés amb Unió per formar un centredreta capaç de substituir CiU? I CDC, ¿resistirà el comiat d'Artur Mas, o es dissoldrà entre aquesta nova dreta i ERC? Finalment, cal veure què passarà amb l'esquerra alternativa, un àmbit dinàmic i jove, amb ICV i la CUP en alça, i amb el fenomen Forcades pendent encara de validació davant de les urnes. Quin panorama! Quants panorames!

PAISATGES. Així, tindríem un Parlament amb una ERC com a pal de paller , amb l'espanyolisme arremolinat a l'entorn de Ciutadans, un centredreta híbrid (entre Duran i Millo, per entendre'ns) i una esquerra popular alternativa exercint de consciència crítica. Pel que fa a CiU i PSC, la parella de ball dels últims trenta anys, és difícil de saber què en quedarà. Però la vigència de les seves sigles és complicada. Aquests dos partits van ser especialistes a recollir vots de tot arreu, consumats catch-all parties . Tots dos tenien prou traça per fer un discurs modulat i adaptat a la complexitat del país. Defensaven la identitat nacional de Catalunya, el benestar dels seus ciutadans i el respecte a la pluralitat del país. El que passa és que el 1980 això volia dir -bàsicament- autonomia i regeneració d'Espanya; avui dia, es defensa si fa no fa el mateix, però la recepta és una altra, i qui en té els drets d'autor és ERC. Però Oriol Junqueras, habituat a parlar davant d'oceans d'estelades, haurà de demostrar que és tan líquid, tan capaç de mimetitzar-se amb el paisatge circumdant, com ho van ser Pujol o Maragall. El purisme, en aquest país tan bigarrat, no funciona. Xavi Hernández, un dels futbolistes a qui val la pena escoltar, acaba de dir en una entrevista: "Tinc amics independentistes que volen que guanyi la roja ". I afegeix: "Potser si hi hagués selecció catalana pensarien una altra cosa…" Dret a sentir, dret a triar. Potser aquí hi ha el quid de la qüestió.

stats