Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Líder sòlid, líder líquid

TRENCAMENT. Un cop analitzat el sondeig del CEO, fa la sensació que tothom menys ERC s'ha de sentir amoïnat per una cosa o altra. Però els republicans també tenen molt a pensar i a discutir si, com sembla, acaben situant-se com a primera força política catalana. En qualsevol cas, abans d'anar per sigles, cal fer en veu alta una constatació genèrica: el sobiranisme, per activa i per passiva, està modificant de manera irreversible el mapa polític català. Els consensos bàsics sorgits de la Transició s'han trencat, i l'actual esquema de partits ja no s'alinea amb els corrents ideològics principals. Molts votants no troben opcions vàlides quan enfilen el camí de les urnes. Encara més: molts dirigents polítics se senten incòmodes amb la seva filiació. Especialment a CDC, Unió i el PSC. Sembla que cal refer el puzle perquè les peces tornin a encaixar.

DERIVES. Si juguem una mica, les opcions són inesgotables. ¿Podria ser, per exemple, que una part del PSC constituís una plataforma de tall sobiranista i s'aliés amb ERC? ¿O que ressuscités la federació catalana del PSOE? ¿O que la part més espanyolista del socialisme es passés a Ciutadans? I, per la banda de la dreta, ¿què en sortirà del naufragi anunciat d'Alícia Sánchez-Camacho? ¿Podria ser que part del PP català es passés a Ciutadans, i la resta s'aliés amb Unió per formar un centredreta capaç de substituir CiU? I CDC, ¿resistirà el comiat d'Artur Mas, o es dissoldrà entre aquesta nova dreta i ERC? Finalment, cal veure què passarà amb l'esquerra alternativa, un àmbit dinàmic i jove, amb ICV i la CUP en alça, i amb el fenomen Forcades pendent encara de validació davant de les urnes. Quin panorama! Quants panorames!

PAISATGES. Així, tindríem un Parlament amb una ERC com a pal de paller , amb l'espanyolisme arremolinat a l'entorn de Ciutadans, un centredreta híbrid (entre Duran i Millo, per entendre'ns) i una esquerra popular alternativa exercint de consciència crítica. Pel que fa a CiU i PSC, la parella de ball dels últims trenta anys, és difícil de saber què en quedarà. Però la vigència de les seves sigles és complicada. Aquests dos partits van ser especialistes a recollir vots de tot arreu, consumats catch-all parties . Tots dos tenien prou traça per fer un discurs modulat i adaptat a la complexitat del país. Defensaven la identitat nacional de Catalunya, el benestar dels seus ciutadans i el respecte a la pluralitat del país. El que passa és que el 1980 això volia dir -bàsicament- autonomia i regeneració d'Espanya; avui dia, es defensa si fa no fa el mateix, però la recepta és una altra, i qui en té els drets d'autor és ERC. Però Oriol Junqueras, habituat a parlar davant d'oceans d'estelades, haurà de demostrar que és tan líquid, tan capaç de mimetitzar-se amb el paisatge circumdant, com ho van ser Pujol o Maragall. El purisme, en aquest país tan bigarrat, no funciona. Xavi Hernández, un dels futbolistes a qui val la pena escoltar, acaba de dir en una entrevista: "Tinc amics independentistes que volen que guanyi la roja ". I afegeix: "Potser si hi hagués selecció catalana pensarien una altra cosa…" Dret a sentir, dret a triar. Potser aquí hi ha el quid de la qüestió.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF