El transvasament d’una gran obra literària, d’una llengua a una altra, és una pràctica cultural i comercial tan quotidiana que ja no li donem importància. Imagineu per un instant un món en què cada llengua servi tan sols les obres que s’hi han escrit: la història de la literatura seria continguda en una sèrie de tanques, unes més extenses que les altres, però totes immensament més pobres. Les traduccions han salvat grans clàssics de la literatura universal. No és un mèrit menor de l’armeni haver protegit de la desaparició obres d’autors grecs gràcies a l’Escola Hel·lenística que va estar activa del segle V al VII.
La mala fama de la traducció –potser més del traductor– se sosté en els milions de males traduccions que ha patit el món editorial. Però quan la traducció s’ha fet amb talent, coneixements i amor, també la literatura a la qual pertany l’obra traduïda ha guanyat un continent. Dezsö Kosztolányi deia que les llegües minoritàries demostraven la seva autoestima traduint les grans obres escrites en altres llengües. Una bona traducció és una obra d’art i d’enginyeria. Cada paraula ha de desplegar els seus atributs, els seus poders evocadors o la seva rudesa, cada paraula s’ha de relacionar harmoniosament amb les altres, de manera que totes plegades puguin navegar cap a l’altra llengua pel canal obert en terra incògnita pel traductor, que alguna vegada mereix ser tractat de coautor.
Retxes innecessàries, sens dubte, per celebrar la incorporació al català de ‘Sortir a robar cavalls', del noruec Per Petterson ('Maleeixo el riu del temps’, ‘Cap a Sibèria’). Als que hagin llegit aquestes dues novel·les anteriors, no és menester dir-los res, perquè ja deuen saber o intuir que ‘Sortir a robar cavalls’ és una d’aquestes obres de les quals, en descobrir-les, sentiu una torbadora necessitat retroactiva, resolta finalment amb el fet que precisament ara la tingueu a les mans: perquè hi ha llibres que us arriben una mica prest o un poc tard –aleshores cal esperar l’hora oportuna–, però obres com ‘Sortir a robar cavalls’, us n’adoneu tot d’una, són la vida, són el temps, són l’alè, són la sang recorrent les venes sense que res la pugui estroncar: i res d’això no ens arriba en un moment inoportú.
PD. Quant al Nobel: ha mort Dario Fo. Una gran pèrdua.
