L’estiu de la megaviolència
Algú va encunyar l’expressió segle de la megamort per referir-se al segle XX, atès que les dues guerres mundials varen demostrar que l’home havia desenvolupat una tecnologia armamentística que el capacitava per matar els seus germans d’espècie de manera massiva, sense distinció entre combatents i civils, homes, dones, nens o ancians. La imatge més emblemàtica que ha quedat d’aquesta capacitat devastadora acabada de descobrir és la del bolet atòmic.
Després d’Hiroshima i de l’Holocaust jueu a mans dels nazis, es va repetir moltes vegades que “mai més” s’havien de tornar a produir fets com aquells, fets de megamort. Tanmateix, això no va impedir que el segle XX es tanqués amb noves matances a gran escala: no varen caldre grans innovacions tecnològiques perquè els militars i els dirigents bosnians cometessin genocidi i crims de guerra contra la resta de les Repúbliques que havien format part de l’antiga Iugoslàvia entre 1991 i 1999, durant la Guerra dels Balcans; i encara menys perquè l’any 1994, a Ruanda, es produís el genocidi que va perpetrar la majoria hutu contra la minoria tutsi. A cops de matxet, de ganivet o fins i tot de pedra, en poques jornades varen morir prop d’un milió de persones, i la població tutsi va quedar delmada en un 76%.
Arribats al segle XXI, ens estrenem amb els atemptats de l’11-S als EUA, i les consegüents guerres contra l’Afganistan i l’Iraq, amb les derivades que encara avui patim, i que inclouen des dels atacs d’Al-Qaida a Madrid o a Londres, fins a l’actual guerra viral que duu a terme Daeix -o l’Estat Islàmic-. La diferència, diuen, és que la megamort, abans quantificable en xifres, noms i dirigents concrets, s’ha tornat també líquida, com tot, i ha deixat pas a una altra manera de causar el pànic a l’enemic (en aquest cas l’enemic som nosaltres, els occidentals, i particularment els europeus) que es caracteritza per la seva arbitrarietat, la seva imprevisibilitat i un nivell màxim d’irracionalitat i de fanatisme. En molt pocs dies d’aquest mes de juliol hem assistit a un degoteig macabre d’atacs assassins en sòl europeu, particularment a Alemanya i a França, sense descuidar-nos de l’espiral de violència racial que es tradueix en tiroteigs indiscriminats i mortals a diversos estats nord-americans.
L’efecte de tot plegat és, efectivament, el desconcert, el pànic o la psicosi generalitzades. Les autoritats i els governants no saben per on girar-se, i improvisen mesures (estats d’emergència, increment de la pressió militar sobre Síria o l’Iraq) que es demostren completament inútils quan un jove o un altre, radicalitzat per Daeix o no, decideix immolar-se a les portes d’un festival de música, matar una dona amb un matxet, assaltar un tren amb una destral, envestir una multitud amb un camió de 19 tones o disparar sense to ni so sobre les persones concentrades en un centre comercial. Bojos, fanàtics o terroristes, el cert és que la megaviolència, la violència líquida i inexplicable, ens sumeix en la perplexitat, la por i la ràbia, pèssims fonaments per a qualsevol intent de reacció. De moment, l’únic que sabem dir és que no sabem què dir.
