A les portes del debat de política general, cal demanar-se si estam més bé o no que fa un any, per exemple. Mirar cap als polítics per saber què han fet pel benestar col·lectiu no deixa de ser un exercici parcial, massa.
En una societat de lliure mercat, aquestes qüestions les hem de consultar amb els empresaris, i en el nostre cas particular, amb els empresaris turístics.
En la temporada de la saturació, el ‘sector’ ha fet la caixa de tot l’any i, tal vegada, d’un parell més; pèrò la pujada dels salaris ha estat ridícula o inexistent (ho diu el conseller de Treball, Iago Negueruela).
En la temporada dels rècords de visitants, tampoc s’ha percebut que estigui garantida la protecció del nostre territori, vulnerable. Iots liquidant la posidònia, parcs naturals amenaçats, rics ocupant espais públics...
I aquí sí que haurien de jugar un paper els nostres governants. Per a què serveix un Executiu progressista si no té la capacitat de redistribuir la riquesa o de protegir l’entorn que ens ha convertit en el que som?
Més enllà està la qüestió del ‘model’. No n’hi ha ni se l’espera, ni tan sols sabem de què parlam. Model de país que passa per un model de societat, que passa per un model econòmic, que passa per un model turístic, que passa per un model territorial...
Mentre parlar de límits –a les entrades de turistes, als cotxes, al consum d’aigua–sigui un tabú miserable en aquesta terra, no es pot abordar cap gir en el model que hauria de garantir que les xifres ‘macro’ es tradueixin en benestar i major qualitat de vida per al conjunt dels ciutadans, en més i millors serveis socials (més residències per a majors, més centres de dia, més recursos per a servei d’ajuda a domicili, més eines per combatre la violència masclista...). La consellera Santiago es pot deixar les hores i les energies per crear una renda social garantida, però tot allò que aconsegueixi en aquests anys seran fites parcials, pegats, si no hi ha un planificació a llarg termini amb un mapa clar de l’horitzó que volem assolir. Una altra vegada el model.
Evidentment, no tot és turisme. Podem parlar de salut, per exemple. I tampoc serveix de gaire parlar de la sanitat pública, quan la seva gestió propicia que Florentino Pérez continuï guanyant doblers a balquena mentre explota els treballadors (ho vàrem escriure: Son Espases és un polvorí que acabarà esclatant).
Podem parlar d’educació i de la bona feina d’un conseller, però aquesta queda tapada quan la manca de professors de suport, per exemple, és alarmant.
Em tem que en aquest debat parlamentari sobre l’‘estat de la qüestió’ que viurem dimarts i dimecres es parlarà poc de model i es concretarà encara menys.
Podrà servir perquè la presidenta Armengol sondegi els suports reals que té –els pressuposts s’han d’aprovar en breu– o per superar el tràngol abans que Sánchez i Iglesias tornin a escenificar que no s’aguanten i això tingui conseqüències en la política local, però difícilment el parlamentarisme que es destil·larà aquests dies ens donarà una idea d’allò que som i del que volem fer del nostre futur.
