Publicitat
Publicitat

L'estafa de l'ex-Jordi

A l'inici de la Transició, un dels primers temes que es van posar sobre la taula va ser el del català i la seva normalització. El discurs, el recordo perfectament, era consensuat: "L'avanç del català a Catalunya no ha de significar un retrocés del castellà". Ja en aquella època em sorprenia aquesta bajanada: "Aleshores, si volem que el català avanci i volem que el castellà no retrocedeixi, no ens queda més remei que parlar el doble del que ara ho fem!" Vaig tenir la sensació d'estar davant de la dissimulació com a sortida de compromís. No seria la darrera vegada. El resultat? Tot el muntatge és de nyigui-nyogui. I si bé hi ha hagut avanços remarcables dins de Catalunya -la immersió lingüística n'és un-, sí que es constata que pel que fa al reconeixement espanyol del català, i d'altres greuges comesos conta Catalunya, la Transició ha constituït un fracàs. Hi ha dos símptomes que identifiquen clarament l'arquitectura dissenyada per regular les concessions fetes al català. El primer: trenta-tres anys de la mort de Franco i al Congrés de Diputats encara no es pot utilitzar el català. El segon: com a reciprocitat a la barbaritat lingüística que significa que en castellà es digui "Girona" en lloc de "Gerona" (que seria el correcte), jo he de suportar, a casa meva, indicadors de trànsit que diuen "Zaragoza" en lloc de "Saragossa".

Totes aquestes cabòries em passaven pel cap en començar a veure per la tele la trobada autosatisfactòria dels senyors Felipe González i Miquel/Miguel Roca. Vaig entreveure que no se'ls preguntaria sobre la seva responsabilitat pel que respecta a la situació política actual -subvencions ad aeternum a Andalusia i Extremadura amb càrrec a l'espoli català i alemany, el castell de naips sobre el qual s'aguanta la pseudolegalitat catalana, etc.-. I vaig constatar que es passava de resquitllada per la crisi, com si ambdós no fossin consultors destacats i membres de consells d'administració d'oligopolis regulats i protegits (petrolieres, gasistes, bancs, etc.), veritables responsables de l'eternització de la crisi espanyola -oligopolis que els catalans, si en som d'animals!, confonem erròniament amb els mercats -. Tot això em va passar pel cap els primers minuts del programa. Després vaig decidir que hi havia maneres més agradables de perdre el temps sense tenir la viva sensació que t'aixequen la camisa.

¿Que potser la Transició era un pas necessari per arribar on som? Segur. Per esquivar amb destresa una bufetada, te n'han d'haver engaltat moltes. ¿Que durant aquest període s'han fet coses que ajuden a fer que, actualment, puguem reivindicar amb força els nostres desitjos? Ho accepto. Ara bé, que em venguin com a salvadors de la pàtria determinats individus que es pensen que, després d'ells, tot ha empitjorat, gent que es descobreix que, per sobre de tot, han aprofitat la seva activitat pública per treure'n el màxim suc personal, per aquí no hi passo. I no els criticaré pas si abans algú no comet la indelicadesa de refregar-me'ls per la cara intentant vendre-me'ls com a frescos i benintencionats quan, en realitat, estan desbravats i practiquen la desmemòria selectiva.

Per mi, el pitjor d'aquests darrers anys ha estat l'estafa de tots aquells que s'han dedicat a dissimular. Aquells que sabien que tot això era de fireta, però que els permetia viure com en un cortijo . La dels que han anat cridant que ser català era fantàstic, sabent que la seva afirmació s'aguantava perquè uns altres no reclamaven el que tocava. La dels altres que, per comoditat, no només han preferit no despertar la bèstia del nacionalisme espanyol per viure còmodament, sinó que, a sobre, n'han tret profit. Si em demanessin qui representa gairebé perfectament el producte públic resultat de l'estafa catalana de la Transició, m'inclinaria per l'actual ministre de l'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz. Des que va arribar de Valladolid ha corregut per aquí. Era el Jordi. Amic de tots. Semblava integrat, ell. Ep, mentre la mascarada durés i els catalans acceptessin el model que ell representava, esclar! Però quan han atacat Catalunya, quan s'han dit infàmies policials respecte a gent amb la qual abans s'abraçava, quan el govern de què forma part ha actuat, i actua, miserablement contra el país que l'ha vist créixer, aleshores el Jordi ha passat a millor vida. I és aquest Jorge (abans Jordi), aquesta gent amb qui s'ha relacionat cordialment durant tants anys aquí, i amb qui ara es relaciona allà, tot aquest batibull d'òpera bufa, dic, és la que em fa veure la Transició com una enorme estafa. Un tràngol que cal superar.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT