Publicitat
Publicitat

Carta al papa Francesc: 'Le pape qui rit'

Només fa 100 dies que, en una Església que exalta el patiment, ha aparegut un papa que riu. I amb el somriure, l'esperança de molts catòlics crítics que tornen a mirar cap al Vaticà, amb la il·lusió que la seva arribada, ara sí, pugui canviar algunes coses.

Cent dies no són res en la marató vaticana que li espera, però vostè els ha començat esprintant com Usain Bolt. Potser es quedarà pel camí i no arribarà al final, potser es trobarà més obstacles dels que el seu aspecte de bon jan li permet imaginar. Però d'entrada em sembla que ha fet dues petites revolucions: la primera, apartar la moral sexual del centre del discurs de l'Església catòlica i col·locar-hi, en el seu lloc, la justícia social i la lluita contra la pobresa i les desigualtats.

La segona, el seu exemple personal d'austeritat en l'exercici del càrrec. Ha despullat el poder de bona part del luxe i dels privilegis que sempre l'acompanyen, de manera que els cardenals i bisbes que té per sota, i també altres dirigents polítics mundials, se senten interpel·lats sobre si el seu comportament és el correcte, per comparació amb el del Papa. El poder com a servei i no com a privilegi. El somriure, no com una actitud despreocupada, sinó com el gest amable d'algú que vol estar més a prop de la gent que de la cúria.

Des que Obama va accedir al poder als Estats Units, cap altre líder mundial havia generat en els seus primers cent dies de mandat tantes expectatives com vostè. El seu discurs i les seves maneres ja existien a l'Església catòlica, però diguem que ocupaven una posició perifèrica. Un dels grans misteris vaticans és saber com és que vostè va sortir elegit i amb quin nivell d'oposició interna es trobarà. Fins ara no he sentit cap veu crítica en contra seva, però ja sap que els sectors més retrògrads sempre s'han trobat millor teixint intrigues entre passadissos i capelletes que no pas ocupant les places públiques.

En definitiva, aquí es tracta de saber si el consens que la seva figura genera entre els que ens mirem l'Església catòlica des de fora és compartit pels lobis de poder que conspiren al voltant del Vaticà. Podria arribar a passar que vostè agradés a la gent que té més lluny i incomodés els que té a prop, la qual cosa incrementaria el risc que la marató que vostè va iniciar fa 100 dies s'acabés convertint en un viacrucis.

La retirada de les tropes de l'Iraq va ser el 2003 el cop d'efecte de Zapatero per succeir Aznar. Deu anys després, l'Església catòlica també necessitaria el seu propi cop d'efecte. ¿No li agradaria ser recordat com el papa que per primera vegada va permetre el sacerdoci femení?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT