15/06/2013

L'alcalde envia un tuit

3 min

"Ho hem estat intentant silenciar, però ens ho hem de preguntar: Barcelona (i els barcelonins) pot resistir tant turisme?" (@nicolapadovan)

"La clau és que la riquesa que aporta el turisme repercuteixi positivament en els ciutadans, en forma de llocs de treball i també amb recursos que permetin fer front a les prioritats: persones, seguretat, neteja i economia" (@xaviertrias)

(Reproduïts per l'ARA, 4/6/13)

Vaig rebre la primera lliçó d'economia quan era una criatura. En presència meva, un conegut es va adreçar al meu pare per plantejar-li un problema relacionat amb el seu taller, que no anava prou bé tot i que estava servint una comanda molt important. El meu pare, que desconeixia el procés de fabricació del taller en qüestió, li va demanar les dades bàsiques, va calcular en un bocí de paper el cost de producció de cada unitat i, comparant-lo amb el preu, va concloure que, efectivament, l'empresa hi perdia diners. Va resumir: "Com més fabriqueu, més perdeu". Aleshores, el conegut li va demanar si podia acompanyar-lo a casa per comunicar aquest resultat a la seva dona, que era qui portava els pantalons a l'empresa. La reacció de la dona va deixar en el meu pare una empremta inesborrable, de manera que es va passar la resta de la vida referint l'anècdota. Amb aplom, va sentenciar: "Sí, però paguen al comptat".

El meu pare també repetia sovint que bona part del seu èxit empresarial (que va ser gran) es devia al fet que els empresaris de la competència no portaven una comptabilitat que els permetés conèixer amb precisió la situació real de la seva empresa, i que basaven les seves decisions en la rutina i en la intuïció.

Al llarg de la meva vida professional he tingut ocasió de comprovar que aquesta manera de fer és l'habitual en el sector públic, on rarament es comparen els costos d'un projecte amb el benefici que previsiblement aportarà a la societat.

Per exemple, i com ja vaig destacar en un altre article, les obres de la renovació de la línia fèrria Madrid-Sevilla es van iniciar emmarcades en un pla (el PTF, de 1987) que preveia una línia per a passatgers i mercaderies, d'ample ibèric i per suportar trànsits a 200 km/h. Un canvi de ministre va comportar que, sobre la marxa, el projecte es transformés completament per esdevenir una línia exclusiva per a passatgers, d'ample internacional, a 300 km/h i, en conseqüència, amb un cost que multiplicava el previst inicialment. Cap estudi no justificava aquell canvi, i el mateix es pot dir de totes les línies d'AVE que després s'han construït i que s'estan construint. Un judici igualment sever mereix l'aeroport de Lleida, entre altres molts projectes.

També m'he referit en un altre article al fet que qui es prengui la molèstia de mirar-se les dades descobrirà que el turisme no ha creat un sol lloc de treball per als catalans en l'última dècada i que la seva aportació a la nostra riquesa ha estat mínima.

Considerem, doncs, l'intercanvi de tuits que introdueix aquest article. En el primer, un ciutadà es demana "si Barcelona pot resistir tant turisme". El ciutadà no qüestiona els beneficis del turisme, que són evidents, però implícitament manifesta la seva preocupació pels costos que comporta, que endevina creixents. En la resposta, l'alcalde se'l treu del davant fent referència exclusivament als beneficis: als ingressos que, indubtablement, aporta el turisme i que van a parar a les butxaques del sector turístic i de les administracions públiques. Per exemple, fa referència al fet que aquests ingressos permeten disposar de més recursos per netejar la ciutat. Ara bé, Barcelona està, també indubtablement, més bruta que mai, i particularment les zones més turístiques, començant pel passeig de Gràcia i acabant pel Parc Güell. Perquè el turisme aporta recursos per netejar, però també embruta: beneficis i també costos. Com que l'alcalde no quantifica els primers i ignora els segons, la seva resposta no està gaire allunyada de la que en el seu dia va rebre el meu pare.

He escrit un llibre, que publicaré la propera tardor, per demostrar que l'entusiasme que experimentem per l'augment de les xifres turístiques està en l'arrel de la cruel situació en què ens trobem. La majoria de les empreses que competien amb la del meu pare van haver de plegar i els seus empresaris mai no van entendre per què. Nosaltres estem enfonsats i tampoc no sabem per què, però fóra bo que comencéssim a analitzar fredament els costos i els beneficis del que fem, i els del turisme haurien de ser la nostra prioritat, perquè hem posat les nostres esperances en un model que no ens traurà de cap forat.

stats