Hi ha llocs que tenen màgia, personal i intransferible. I Deià, més concretament l'església de Sant Joan Baptista, convertida en auditori cada estiu per a les Vetllades musicals, la té per a mi. Imagín que també per als músics que hi participen, que es troben interpretant música al paradís, vora la tomba de Robert Graves.Un valor afegit. Potser per això, i per algunes altres coses, la sensació –i aquesta secció vol ser un compendi de sensacions– és sempre una mica especial, com si d'alguna cosa més que d'un concert es tractàs. Però hi ha concert, i puja escalons any rere any. La prova, el primer concert dels set que conformen la temporada fins al setze de setembre –dos per mes–, amb Walter Seyfarth (clarinet), Suzanne Bradbury (piano) i Eilidh Martin (violoncel), que interpreten ni més ni menys que dos dels compositors més indiscutibles de la història de la música.
Dues de les tres 'B'. Mancava Bach. Per tant, Beethoven i Brahms eren les estrelles de la funció, cosa que es convertia en una a vetllada difícil de superar pel que fa al programa, encara més després de llegir el currículum dels altres esmentats tres protagonistes. Ni hi ha més per a les properes vetllades. Entre d'altres, hi podem trobar Ramón Andreu, Concertino d'Studium Aureum, la mezzosoprano Waltraud Mucher, Ars Musicae Orquestra Barroca i la formació Studium Aureum amb el seu concert 'La Modernitat Coral' que interpretaran música de Gjeilo, l'encarregada de tancar l'edició que s'inicià el passat divendres.
Un inici de luxe, amb l'aforament pràcticament ple –de forans, com gairebé sempre. Beethoven, per òbvies qüestions protocol·làries, va ser l'encarregat d'obrir el foc amb el 'Trio per a clarinet, violoncel i piano amb Si bemoll Major, op. 11'. Una obra de joventut amb més ganes d'exhibir el seu virtuosisme que d'expressar sentiments, com ho demostra el primer moviment, 'Allegro con brio', que com a mínim ja feia un tast del seu potencial com a compositor. Tot seguit, un 'adagio' en què mana el violoncel, que augmentà expectatives amb el conjunt de variacions que conformen l''allegretto' final. Ja als seus inicis havia eliminat els 'scherzo' de les seves prioritats. A continuació, 'Sonata per a clarinet i piano en Mi bemoll Major. Op. 120 n. 2', de Johannes Brahms, el gran continuador de la música de Beethoven, el músic que fou capaç de fer una volta a la perfecció i que, com el mestre, va fer de les sonates i composicions un calidoscopi de la seva concepció musical. De l'heroisme conceptual del mestre a la tragèdia com a símbol de la tragèdia del dilecte deixeble.
A la segona part un altre cop LVB, i la 'Sonata per a violoncel i piano en Re Major, Op. 102. n. 2', una obra de maduresa i dificultats que, d'alguna manera, queda palesa a la composició, amb un 'allegro-allegro fugato' al tercer moviment que va fer que l'Steinway de coa curta sonàs amb tota la seva intensitat i mostràs el talent de qui ho feia possible, la deianenca Suzanne Bradbury. Per finalitzar, JB un altre cop, amb el 'Trio per a clarinet, violoncel i piano en La menor Op. 114', una síntesi de tot el que es pot expressar amb la música, que naturalment, i en aquest cas, evidenciava una delicada nostàlgia, com per exemple i en al seva màxima representació en l''adagio' del segon moviment. Tot plegat, una nit deliciosa, preludi de moltes més coses.
