Ja tinc una explicació sobre en Duran

Josep Antoni Duran i Lleida ha assegurat que l'acord amb ERC preveu la possibilitat d'ajornar la consulta més enllà del 2014 "si així ho aconsellen les circumstàncies". I és que ja ho diu la dita. La pressa és mala consellera, però les circumstàncies també ho són, de males conselleres. Conselleres amb c minúscula, suposo. "No hem de tenir pressa i s'han de fer les coses bé", ha dit, també, en Duran. "El termini és el 2014, però hi ha excepcions que permeten allargar-ho fins al 2016. Ja ho decidirem quan calgui". Manel, baixa.

Algú es pot preguntar quines són les circumstàncies. Sí. Sí que pot. Però no cal ser Marie Curie per endevinar que les circumstàncies no són gens diferents de quan es va anunciar, durant la campanya electoral, que es convocaria un referèndum per saber si els catalans volíem ser independents. I perdó si ho he dit amb pocs eufemismes, això del referèndum. És que, si m'embranco, se m'acaba l'espai. Vejam. Ara hi ha crisi, abans també. Ara en Rajoy no ens deixa votar, abans tampoc. Algú es pot preguntar, també, quan és que caldrà decidir si les excepcions permeten allargar el termini fins al 2016. Sí. Però no cal ser Pierre Curie per endevinar que, quan arribi el 2016, les mateixes excepcions del 2014 ens podran permetre allargar-ho fins al 2018.

Jo diria que els astorats catalans no hem tingut en compte una circumstància letal. Probablement a Josep Antoni Duran i Lleida, com a altres polítics, li agrada el sexe tàntric. Els agrada la cosa d'esperar, dilatar, ara tornar-hi, ara aturar-se, ara accelerar. Els agrada la idea d'arribar al clímax quan ja fa hores (què dic, hores!, setmanes) que et toques, et retoques i et tornes a retocar. És l'única explicació que trobo a la dilatació del procés. En Duran i Lleida és tàntric.