Han passat quinze dies des de la meva anterior col·laboració i, rellegint-la, me n'adon que es podria publicar perfectament avui. Res no ha canviat en el panorama polític nacional, on els quatre actors principals continuen representant a la perfecció els seus papers, més preocupats de la seva sort personal que de satisfer les demandes de la ciutadania. Malgrat les reunions que s'han qualificat de decisives, malgrat les declaracions altisonants, malgrat les rodes de premsa, les telefonades i els 'uasaps', malgrat el postureig amb què intenten vendre el seu compromís amb el futur i el benestar de tots, tot continua exactament igual.
Però la vida no s'atura per manca de govern. Enmig de l'onada informativa que ha repetit pràcticament el mateix en els darrers tres mesos, se segueixen publicant informes que palesen no només això, que la vida no s'atura, sinó que per a molts continua sent una batalla que malauradament tenen perduda. És el cas del darrer estudi de la Fundació FOESSA, que conclou el que pot semblar una obvietat, però que és un torpede a la línia de flotació de la igualtat d'oportunitats: la pobresa és hereditària. O dit d'una altra manera: hi ha una forta associació entre les condicions de vida dels pares i la dels fills, concretada en factors de caràcter estructural com ara el nivell d'estudis, la situació laboral o la renda. En el moment d'escriure aquestes línies, no em consta que hagi sortit el ministre Montoro a negar les evidències, mentre amnistia i empara als pirates del capitalisme.
Els exemples de l'estudi són nombrosos i irrefutables: en referència a la formació, tot i que al nostre país s'ha produït una mobilitat educativa ascendent generalitzada com a fruit de la universalització de l'educació, 8 de cada 10 persones amb pares que no van superar la primària no han aconseguit completar els estudis secundaris; la situació laboral i la disponibilitat de renda també representen clars factors de transmissió intergeneracional de la pobresa i, a més, la tendència a heretar la situació econòmica es fa més intensa en els moments de més inestabilitat econòmica, com la que estam arrossegant des de fa ja massa anys.
I si l'informe de FOESSA permet comprovar com la pobresa present genera pobresa futura, el darrer número de 'Quaderns Gadeso' confirma el que fa temps estam detectant i alertant: una societat que camina a bon ritme cap a la denominada dualització, en què els rics són més rics i els pobres més pobres, i en què s’està destruint el que hauria de ser la base de qualsevol societat moderna i desenvolupada: les classes mitjanes. Queda clar que les mesures adoptades fins ara no milloren la situació dels milions de persones que veuen com baixa el seu poder adquisitiu i la seva qualitat de vida i, amb massa freqüència, pateixen greus dificultats per poder viure amb un mínim de dignitat. L’aprimament objectiu de la classe mitjana i les creixents dificultats, econòmiques, però també socials i familiars, que pateix una part molt rellevant de la nostra població han de servir d’avís a navegants per posar proa cap a altres objectius que ajudin i beneficiïn les persones i les petites i mitjanes empreses.
Dissortadament, ha quedat demostrada la manca de voluntat d'esmenar els errors de plantejament i d'apostar per altres alternatives que puguin oferir un futur digne a les noves generacions. Unes generacions, per cert, que segons l'opinió de la majoria dels ciutadans d'aquesta terra viuran en pitjors condicions que les seves. Així, si seguim amb les mateixes receptes ens encaminam cap a una societat descohesionada en la qual la immensa majoria no tornarà a recuperar els nivells de benestar perduts.
En aquest necessari canvi de rumb, consider adequades les propostes que fa FOESSA en l'informe esmentat, orientades a lluitar de manera contundent contra la transmissió de la pobresa i l'exclusió social i clarament contraposades al 'mainstream' actual: incrementar la inversió (que no despesa) en educació, salut pública i polítiques socials com a elements fonamentals de l'estat del benestar i de la igualtat d'oportunitats, desenvolupar una política d'habitatge i urbanisme que es converteixi en una eina contra la reproducció de les situacions de vulnerabilitat, estudiar la viabilitat d'un sistema de prestacions universals o apostar per més i millors polítiques actives d'ocupació i conciliació.
Lògicament, tot això s'ha d'emmarcar en un canvi de model de molta més envergadura, profunditat i extensió. Però aquesta majoria social que no nota ni notarà la cloquejada recuperació i que queda exclosa del principi d'igualtat d'oportunitats veu, amb una mescla d'indignació i desconfiança, com aquells que en teoria tenen la capacitat d'iniciar la virada s'entretenen a comprovar qui la té més grossa.
