Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Ídols

A l’estranya i potser no gaire bona novel·la de Michel Houellebecq ‘Submissió’ se’ns mostra què pot arribar a passar a un país europeu, França, un cop s’accepten els postulats d’una teocràcia. El novel·lista francès sempre ha tingut el talent de la provocació; és capaç de convocar els fantasmes que sotraguen el nostre present i teixir amb ells bons personatges; potser no tan bones històries. Sap endevinar quin producte cultural de moda pot funcionar, estèticament satisfactori, admetem-ho, i alhora políticament controvertit. Houellebecq és en el fons un trist desencantat; està obsedit per la idea de la mort i la decadència i la futilitat de les passions humanes, davant de les quals només troba les respostes clàssiques, en la línia del pessimisme escàpol de Schopenhauer o Pascal. No és estrany que ara sigui la religió l’últim refugi del gran desencís europeu; abans havia temptejat amb la ciència, a la novel·la ‘Les partícules elementals’, capaç de refer la humanitat des de la genètica; o l’art d’avantguarda a ‘El mapa i el territori’… Tot són maneres d’escapar de l’infern que ell mateix ens ha descrit a ‘Ampliació del camp de batalla’ o ‘Plataforma’, per exemple. La mentalitat de fons és la pròpia del nihilista primari; com a bon partidari del tot o res acaba militant a favor d’altres formes d’Absolut (Déu, l’Art, la Ciència… com una generació abans era la Revolució o la Pàtria: sempre es juga al mateix). A ‘Submissió’ és l’islam, religió que l’autor havia qualificat d’estúpida, però a la qual potser s’acaba convertint de gust, com pregona la novel·la, que ens descriu com, des de la universitat a la política governamental, tot es va adaptant en pocs anys als postulats d’aquesta fe.

El llibre de Houellebecq s’ha tornat a posar de moda per culpa del president Macron, que l’ha usat com a eina tant de promoció del seu ideari com de reclam per aturar l’extrema dreta xenòfoba. També els atemptats islamistes a París van ajudar a donar-li més volada. Però el debat de fons és un altre: el paper de la por en un món en què tot sembla molt dèbil; fins i tot la confiança en les institucions liberals i democràtiques, que haurien de ser sòlides i capaces de trobar una resposta, és molt relativa quan la realitat és contínuament sotragada per una omnívora sensació de trencament i esllavissada.

Feia dècades que la fe en la democràcia no era tan fràgil. Hi ha molta por; la crisi no ha fet més que aguditzar-la; por a la pèrdua de la feina, a l’altre, a perdre posicions en l’escala de l’estatus, por a encarar el passat, por a les urnes…; una contínua desconfiança envers les institucions, que es veurien incapaces d’enfrontar els reptes de la nova economia, la immigració, el fanatisme, la corrupció, l’ecologia, etc. Fins i tot tremolen pilars com la ciència, o els diaris, i això ens acaba portant al regne de la desinformació i la xerrameca.  

Així, tot acaba abocant a un cert hedonisme culpable, en un retorn míser a l’ara i aquí. Potser per això la gent es llança al consum d’històries fictícies –sobretot a la televisió–, no com a evasió sinó com a recerca d’un sentit elaborat i il·luminador enmig de la foscor caòtica del dia a dia.  

Com més por tenim, més dòcils i covards, i alhora més probable que actuem d’una manera desaforada. Tampoc ja no ens cal canviar res quan podem abocar la indignació a les xarxes socials, esclats de bilis que són una altra forma de luxe i de passatemps còmode. El primer pas seria admetre que tenim por, i treballar des d’aquí per no permetre que ens enganyin amb qualsevol remei de duro els que s’aprofiten del desordre. La resposta no ha de passar per l’Absolut de la religió, em sembla, ni per l’utopisme fàcil de la ciència o la cultura o la pàtria. Sovint sembla que només busquem nous ídols a qui adorar.

Etiquetes

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 28/05/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT