Publicitat
Publicitat

Homage to València

TOTS ELS ANYS, AL MESde juny, pregunte a Victòria Roselló, la nostra dona de l'oratge a Canal 9 (per ara), quin estiu tindrem. La calor m'espanta; no suporte la calor extrema. Així que, Carles Capdevila (fan d'allò que en diuen bon temps ), per a mi els pronòstics de la cadena Chaîne Météo que diuen que potser tindrem un any sense estiu trobe que són una notícia fabulosa, malgrat que el nostre home del temps a l'ARA, Miquel Bernis, igual que Victòria, són prudents en el sentit que les prediccions a llarg termini no són fiables. De fet, aquesta setmana que avui acaba hem tingut oratge d'estiu (racional).

Amb Capdevila coincidisc amb el pronòstic econòmic desastrós de 2013, però si ell lamenta que un estiu, diguem-ne nòrdic, seria la puntilla jo ho considere un atenuant. És clar que els interessos turístics se'n ressentiran i, per aquesta banda, tot pensant en l'ocupació hotelera i els seus llocs de treball, la manca d'estiu, si és complís, agreujaria un any fatídic.

A l'estiu, però, jo treballe; ho faig, a més, en un poble que no té ni un metre d'altitud respecte al nivell del mar. Ací, doncs, la calor és humida i asfixiant. Ho faig en un país en què cada any cremen milers d'hectàrees de bosc pel clima i la negligència ciutadana i administrativa. Amb aquestes condicions treballar és una tasca feixuga. El fred de l'aire condicionat et resseca la gola. El desconnectes i mitja hora després l'has de tornar a engegar, ja que els papers s'enganxen als avantbraços suats. Però el pitjor és a la nit, que no descanses com cal a fi de produir l'endemà. Compte els dies que resten fins al final de setembre a partir del quinze d'agost.

Arrossegue el trauma de l'estiu de 2003. Recorde especialment una vesprada, sobre les vint hores, eixint de casa per anar a sopar a València amb Manuel Caballero. Cent metres més enllà de la porta alce el cap i el termòmetre de la farmàcia marcava trenta-vuit graus, que a la ciutat de València en devien ser quaranta i escaig. Trucada explicant l'angoixa i de nou a casa. Amb una mica de sort potser enguany recuperarem aquella expressió de "calor forastera", quan algú, com Carles Capdevila, es queixava que l'estiu no complia amb l'oratge que li pertocava.

IGNORE COM tractarà la història les dues dècades negres del poder absolut del Partit Popular al País Valencià. Els fets necessiten d'una perspectiva, però hi ha fets -i desfetes- que la necessiten poc. La política de l'espectacle (lamentable que hagen intentat usurpar l'excel·lent paper dels pallassos) que han perpetrat els hooligans polítics de l'extrema dreta valenciana, que s'ha plasmat en ruïnes econòmiques com ara Terra Mítica, la Ciutat de la Llum, la Fórmula 1, l'America's Cup, les obres faraòniques de l'arquitecte suís Calatrava, l'aeroport de Castelló, el Mundial d'hípica... sense comptar l'obra mestra, la corrupció generalitzada (el que no roba vola, però no des de Castelló), hauria de deixar un record indeleble en els ciutadans actuals i els de les pròximes generacions.

Així, en el canvi polític que esperem i desitgem aviat, els nous dirigents, com que es trobaran un calaix buit de pressupost i ple de deutes a curt, a mitjà i a llarg termini, s'haurien d'esforçar a fer present la memòria d'aquesta ignomínia concretant-la en noms de carrers: Francisco Camps, Rita Barberá (amb accent tancat, a gust de la clienta), Eduardo Zaplana, emprenedor d'èxit, Ricardo Costa (també conegut en l'ambient pijolàndia com a Ricardito Rolex), Emarsa, Gürtel, avinguda de les Traductores Romaneses, Banc de València, Bancaixa, CAM... especificant, breument, el mèrit de l'homenatjat. Exemples: Francisco Camps, tinc un cosí sastre; Eduardo Zaplana, la caixa és meua; Aeroport de Castelló, abuelito Carlos Fabra. Santiago Calatrava, goteres a dojo. José Luis Olivas, Bankia és cosa de tots. Rafael Blasco, carteres sense fronteres. M'he deixat molts casos i els seus corresponents personatges, però té una explicació: en són tants, els casos i els homenots (disculpe, senyoreta Rita), que potser no hi ha prou carrers a València, per bé que alguna comunitat amiga, com la de Madrid, pot acollir-ne uns quants, si és que a ells els en sobren.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT