28/06/2013

Ho diré a l'inrevés

2 min

Alícia Sánchez-Camacho anuncia que es querellarà contra qualsevol mitjà de comunicació o contra qualsevol particular que gosi reproduir el contingut de les seves converses amb l'exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola, la senyora Maria Victoria Álvarez. El material fa un parell de dies que circula gojosament a lloure, però a la senyora Camacho, com a bona dirigent 1.0, el que li segueix preocupant és la lletra impresa i la paraula transmesa. Si un sol diari, una sola emissora de ràdio, un sol canal de televisió o fins i tot un sol perfil de Facebook gosen reproduir, d'una o altra manera, el que tothom ja ha escoltat i llegit, ella es querellarà contra qui ho difongui.

No serà un servidor qui caigui en aquesta temptació: com deia Salvador Espriu, jo també sóc molt covard i salvatge i no seré jo qui li retregui a Sánchez-Camacho ni al PP català una voluntat de reprimir la llibertat d'expressió que, per descomptat, no es veu per cap banda. Només em faltaria una querella del PP de Catalunya, únicament a canvi d'embrutar una columna d'opinió amb falsedats que no vénen a tomb. Insídies, falòrnies, mala bava. El comportament d'Alícia Sánchez-Camacho ha estat sempre exemplar, i no serem de cap manera nosaltres els que diguem el contrari.

Tampoc serà aquesta columna (no ens hi posàvem per a tant) la que digui que tota aquesta història de l'espionatge a La Camarga, amb una Alícia Sánchez-Camacho presumptament espiada per encàrrec propi, té algun deix de versemblança. Això també seria una calúmnia susceptible de ser judicialitzada, i per tant tindrem el bon criteri de no entrar-hi. Tampoc direm res sobre el finançament del PP, ni a Catalunya ni a Espanya, i ens guardarem molt d'opinar sobre els 28 milions d'euros de fiança que li ha imposat la justícia a l'amic Luis Bárcenas, que per pura casualitat va ser durant anys i panys el tresorer del partit més poderós de les Espanyes totes. Diguéssim el que diguéssim, ens arriscaríem a treure conclusions precipitades i, per tant, a ser portats davant de la justícia pel fet d'aixecar fals testimoni. El cas és que la premsa, els blocs d'internet o les columnes d'opinió que encara es publiquen en paper, com ara aquesta mateixa, han de ser pels partits polítics, i pel PP singularment, dòcils i servils amb la seva versió de la realitat, per inversemblant que pugui arribar a semblar aquesta versió. Si els mitjans no comprem aquesta versió, n'hi ha que estan sempre disposata a querellar-se. Qui demanda interposa, querella empeny. D'aquesta manera es van tapant les mancances i els errors clamorosos que, dia rere dia, al govern central o en qualsevol administració autonòmica controlada pel PP, es produeixen inefablement.

Mancances i errors clamorosos que certes llengües viperines anomenen prevaricació, tràfic d'influències, evasió de capitals o corrupció pura i simple. Però no ho direm, no fos cas que se'ns querellessin. L'únic que ens sap greu és no saber què va passar de veritat a La Camarga: Alícia, escriu les memòries, sisplau.

stats