Publicitat
Publicitat

ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Herman Melville

Sovint, quan llegeixo, m’he d’aturar a fer un sojorn. No és que estigui cansat, estic transfigurat. La lectura és massa intensa, o massa emotiva, o massa embriagadora. No puc més. No puc seguir llegint. Sóc massa feliç. Això m’ha passat i em passa moltes vegades. Un d’aquests sojorns que recordo nítidament va ser llegint Herman Melville. I no va ser precisament llegint la seva obra més universal, ‘Moby Dick’, sinó una altra molt més breu i més profunda encara. Almenys en el moment que la vaig llegir. Va ser ‘Bartleby l’escrivent’. Allò va ser un cop de puny rere l’altre. I, a la vegada, un cop d’humor. Tots tenim la nostra forma de veure les coses, però a mi em va semblar d’una comicitat suprema. Metafísica. Bé, vull dir d’una comicitat molt humana.

És clar que jo sempre valoro les meves lectures des d’un aspecte estrictament emocional. Quan hi torno, potser m’enfilo per la filosofia, per la religió, per la mitologia i per altres convencionalismes. Quan vaig llegir per primer cop ‘Bartleby’, jo ja coneixia Joseph K. i Gregor Samsa, però resultava evident que aquell personatge melvillià era un personatge kafkià abans de Kafka. He de confessar que l’humor tràgic quotidià sempre m’ha fet riure, per tràgic que sembli a primera vista. S’ha de tenir una gran habilitat introspectiva i narrativa per descriure certes situacions hiperbòliques que ens succeeixen de manera constant a tots nosaltres.

A mi, als vint-i-cinc anys, o als trenta, ja m’havia passat de bon de veres el que li estava passant a Bartleby o a Josep K. Ho puc assegurar. D’una manera o d’una altra, jo havia viscut aquelles situacions personals insòlites a la pròpia carn. No diré corporalment, però sóc dels que pensen que l’ànima, l’esperit i la consciència també són elements amb un sistema circulatori peculiar. Això és el que m’ha impressionat sempre de la literatura: veure’m allà dintre, sentir els mateixos batecs dels seus protagonistes mal anomenats de ficció. Jo hi crec poc, en la ficció. O hi crec massa, perquè crec que la ficció forma part de la realitat, o al revés, no ho sé destriar. El que sí sé és que tot forma part de tot, i que tot allò que em fa feliç va a missa, i segurament sigui la literatura l’art central del que dic.

A propòsit de ‘Bartleby l’escrivent’, qui després vaig veure que pensava en termes semblants va ser Gilles Deleuze. Deia: “Bartleby’ no és una metàfora de l’escriptor, ni el símbol de res. Es tracta d’un text d’una violenta comicitat, i allò còmic no és sempre literal. S’assembla a les narracions de Kleist, de Dostoievski, de Kafka o de Beckett, amb les quals forma una subterrània i brillant seqüència”. Jo només sé que Bartleby, en aquella llunyana primera lectura, em va emocionar i em va commocionar. És l’emoció, doncs, el sentiment que encapçala la llista. Després puc fer totes les anàlisis que vulgui, ja siguin literàries, psicològiques o espirituals de tot tipus. Per una altra part, jo no crec que Melville volgués anar més enllà d’escriure una experiència humana, una narració literària, que impliqués veritat i plaer artístic. Però també crec que ‘Bartleby’ conté molt més suc del que fins i tot Melville pensava. És agosarat dir això, però l’experiència personal com a lector i escriptor em convida a córrer aquests riscos. De la mateixa manera que cada lector i cada autor hauria de córrer els que millor s’adeqüen a la seva manera de ser.

Qui va córrer els seus, de riscos, va ser el generós i genial escriptor provençal Jean Giono. Va escriure una de les millors històries sobre Herman Melville: una sofisticada biografia fragmentada de l’autor durant un viatge a Londres. El va titular ‘Homenatge a Melville’. És un d’aquests singularíssims llibrets que aturen l’alè. Escrit en una prosa poètica immillorable, ret a l’admirat autor nord-americà el seu particular acatament i la seva sincera veneració.

La vida humana és una gran paradoxa, com tots sabem. Vivim per viure i no vivim. Morim per morir i no morim. Bartleby n’és un bon exemple. Ni va viure ni va morir. Quan intentava viure, no hi va trobar al·licients ni estímuls. Quan va voler passar inadvertit i morir, Herman Melville no li ho va permetre: ‘Bartleby’ segueix vivint en el cor de tots els seus lectors. L’home callat que preferia que ningú no escrivís la seva biografia es troba avui més biografiat que ningú. Qui també va viure i morir per no morir ni viure va ser el seu autor. Durant la seva joventut va viatjar per tots els oceans i visqué mil aventures. Però a la meitat de la seva vida, després d’haver escrit els millors llibres universals de ficció, va deixar de fer-ho, decebut pel seu fracàs com a escriptor. No n’hi havia per a tant, com li ho advertí el seu bon amic Nathaniel Hawthorne. Quan Melville li digué que cada cop s’havia d’esforçar més i que per escriure ho feia a cops de fuet, el seu amic l’empeny a fer-ho, perquè “una obra mestra mai arriba tard. Sempre hi ha gent que neix després”. Melville no en va fer gaire cas, encara que Hawthorn tenia raó. Trenta-quatre anys de silenci més tard morí Melville. I setanta anys després tornà a ressuscitar: el seu ‘Moby Dick’ es convertí en la novel·la més llegida d’Amèrica.

Etiquetes

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/03/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT