Cada comunitat política i cultural té els seus símbols, en els quals es reconeix i emmiralla. Ens ofèn, quan són els nostres, que aquests símbols siguin malmesos o insultats, perquè en ells hi veiem una cosa pròpia, una part de nosaltres mateixos o de la nostra identitat. Quan algú destrueix un símbol aliè és perquè considera que la comunitat que es reconeix en aquest li és d’alguna manera hostil, o se li fa odiosa per un motiu o per l’altre. Destruir un símbol és un indici d’odi, ja sigui cremar una bandera, un llibre, una samarreta o la foto d’un monarca. Aquesta cultura de l’odi posa una mica nerviós —estarem d’acord en què seria millor que no es produís—, però no sorgeix mai en un buit: els que són odiats haurien de pensar per què ho són, i si poden fer alguna cosa per a canviar la imatge que donen d’ells mateixos. La monarquia, amb el nou rei, ha provat de fer-se més simpàtica, amable i propera i fins i tot bilingüe, però encara continua semblant un invent més aviat anacrònic que sovint costa més del que aporta, encara que no hi hagi cap mena de consens per a crear un règim alternatiu (una República). Qui crema fotos del rei ho fa per provocar –si estigués permès no ho faria, tampoc no té sentit cremar-les ‘en la més estricta intimitat’–, encara que és ben normal que hi hagi antimonàrquics: és una vella tradició, tan vella com les monarquies. Els reis han de viure amb això: i amb les befes, les crítiques, l’hostilitat més o menys suportable. Voler que una societat es mogui dins un consens unànime entorn d’una figura fet i fet política és una quimera molt pròpia, però, d’aquest país, on massa sovint s’equipara qualsevol proposta de reforma constitucional amb el totalitarisme. Sembla que fora de la Constitució només hi ha barbàrie, quan resulta que sensatament podem pensar moltes d’altres maneres, i més profitoses per tots, de viure en comú.
¿Seria preferible que no es cremessin fotos del rei? Possiblement. Com seria preferible una presidència republicana que passés per les urnes abans que un monarca més o menys vitalici. Ara bé: haurem de suportar allò que no som capaços de sobrepassar… Així, també s’han vist periodistes i tertulians de les televisions conservadores més ultres cremar en directe la senyera. Es vulgui o no, el consens entorn de la monarquia ara mateix és molt (absolutament…) majoritari. Sigui com sigui, per calmar l’hostilitat no convé posar-se més hostils, ni caçar bruixes, ni enjudiciar demòcrates pel simple fet de voler debatre. Seria bo despenalitzar la crema de símbols, que a més deixaria de produir-se perquè el que atrau és l’escàndol i la publicitat, la persecució policial i judicial, que no tindria lloc en cas de canviar les lleis. Si només es persegueixen els insults a la reina, i no les amenaces de mort al president de la Generalitat, és que el joc té truc o alguna cosa falla. A més, potser la millor manera de reforçar la monarquia, ara mateix, és participar de les velles i teatrals cerimònies antimonàrquiques i no sumar-se sense fissures a un procés independentista que podria acabar amb un estat propi i republicà. Sovint s’està més còmode en els carrers i a les places fent el panoli que no als despatxos provant de fer quelcom d’envergadura, encara que sigui –admetem-ho– de resultat incert. Quan “l’opressió” i “la persecució” es converteixen en zones de confort poden acabar passant certes coses ben estranyes.
Hauríem de millorar en pluralisme. Aquest és un país que sembla alienígena, en massa moments. Tothom és hostil a tothom fins que es demostri el contrari; tothom recela i malfia, i la política tradueix perfectament aquest mal vici. Estem a les portes d’una altra guerra (freda) civil.
