Així com tants d’altres escriptors, el nom de Giovanni Boccaccio va unit a una sola de les seves obres. En aquest cas, com els de Petrarca i el de Dante, amb tota justícia. Sense el seu 'Decameró', Boccaccio no seria conegut.
El 'Decameró' és un llibre de llibres, com la Bíblia, però en sentit laic i profà, mai irreverent. A més, és la primera obra escrita en toscà literari. Com el nostre Ramon Llull amb el català, Giovanni Boccaccio va ser el que posà per escrit una llengua vulgar, que Dante Alighieri ja havia ennoblit, i la va elevar a la categoria de llengua pròpia de la península itàlica i del món.
A la meva illa mediterrània, tan propera a Itàlia, però suposo que com a qualsevol territori on conviuen homes i dones, sempre han circulat històries en què els homes i les dones han intentat, en qüestions amoroses, enganyar-se, d’una manera més o menys lúdica però amb finalitats relacionades amb l’amor i el sexe, els uns als altres. Això ja passava en l'inici del temps, però al segle XIV Giovanni Boccaccio ho va saber posar per escrit en un estil literari elevadíssim. Fins i tot va anar més enllà. No es va limitar només a les relacions amoroses, sinó que es va internar en aspectes de la vida domèstica, mercantil i econòmica dels personatges. Però el que proporciona un enorme plaer intel·lectual a qui s’atreveixi a llegir aquests relats és la manera en què estan contats. La diversió, des d’un principi, està assegurada.
Tenim davant nosaltres un llibre esplèndid que supera les mil pàgines, disposat a oferir-nos durant hores, dies i anys un múltiple espectacle de gran delectació i divertiment. Eros en estat pur. Un Eros elegant, irònic i assenyat. Assenyat, malgrat algunes aparences que puguem tenir en una primera lectura, o en una lectura juvenil i superficial. A més de les imprescindibles situacions en què imperen les burles, les fal·làcies i els desenganys de caire galant i gentil, ens trobem amb reflexions força intel·ligents, sempre humorístiques, sobre la condició humana i els vincles socials que s’originen entre els personatges de totes les èpoques, malentesos, canvis de fortuna. Abunden les hipèrboles: màscares, canvis de vestit, fer-se passar dones per homes i homes per dones, joves per vells, etcètera: tota una desfilada de positures, accions i circumstàncies sorprenents i estrafolàries: eminentment divertides.
Quan parlem de Boccaccio podríem afegir-hi 'o l’alegria de viure'. Així: “Boccaccio i el 'Decameró' o l’alegria de viure”. Boccaccio converteix el cos humà en una gran aventura farcida de joc i plaer. Abans d’ell ja existia la literatura d’entreteniment i de diversió, però és Boccacio el que fa la transició des de l’edat mitjana fins al renaixament en aquest sentit, i és aquest vessant llibertí i carnal el que li hem d’agrair. Potser abans els lectors no s’atrevien ni a sospirar ni a riure mentre llegien, però Boccaccio els convida que deixin les seves reserves i es decideixin a fer aquesta passa tan important en la història de la literatura. Sense deixar de ser rigorós en els seus plantejaments socials, Boccaccio trenca la solemnitat i ens mostra la part còmica de les enrevessades relacions humanes.
Els cent relats del 'Decameró', dirigits que aquells deu joves s’ho passin bé i s’oblidin de la pesta que els envolta –tres al·lots i set al·lotes–, majoritàriament descrivint i narrant escenes d’amor i de sexe, no deixen en cap moment de ser absolutament respectuosos i civilitzats. I les seves conductes, al marge de les narracions, són un exemple de sincera amistat viscuda amb honestedat, innocència i bon humor. Per afegitó, Boccaccio coneixia bé l’art de la ironia que tot ho allibera i exculpa. És important pensar allò que el mateix Boccaccio segurament volia que penséssim: que naixem i venim al món a passar-ho bé, que el cos no és un obstacle per a la bauxa i la diversió, més aviat tot al contrari. Que tampoc ho és l’esperit: tant l'un com l’altre no estan enfrontats, sinó que col·laboren a la millora de la nostra estada a la Terra. La voluntat de Déu és que homes i dones visquin i convisquin en plenitud i alegria, sense renúncies carrinclones ni complexos inútils.
Boccaccio, un gran amic dels homes i de les dones. Sobretot, de les dones: conta i escriu i celebra el caire sexual de la dona en el seu vessant més creatiu i juganer.
Cal afegir que, en una de les narracions més reeixides, s’arriba a les costes de Mallorca i tot acaba bé.
Gràcies, Boccaccio, per fer-nos passar unes estones tan alegres i emotives.
