Gérard Karangwa: "El règim ruandès fa la feina bruta a la indústria del coltan, als EUA i a Europa"

Kagame se'ns ha estat presentant a Europa com el garant de pau a la regió dels Grans Llacs. Què queda del pacificador dels anys 90?

Ara sabem que no va arribar al poder per posar pau. Va dir al món que arribava per aturar el genocidi i va tenir el suport de tots els països desenvolupats. Però molt pocs anys després ja vam saber quins eren els seus plans. Va començar a fer incursions amb el seu exèrcit al Congo, especialment a la regió del Kivu. L'argument era vigilar que no hi hagués abusos dels hutus sobre els tutsis, i en realitat el que es va fer va ser una massacre contra els hutus. Una revenja, una barbaritat.

Això va ser denunciat per algunes ONG a partir del 1996, però al principi les Nacions Unides no donaven gaire credibilitat a aquests fets.

No. Va fer falta que hi hagués una investigació oficial, precisament impulsada per la justícia espanyola, que ha estat clau.

¿Es refereix a la denúncia de Veritas Rwanda Forum pels crims comesos contra Joaquim Vallmajó l'any 1994 i la dels membres de Metges del Món Flors Sirera, Manuel Madrazo i Luis Valtu?

Sí, aplicant el principi de justícia universal, aquesta querella va permetre al magistrat Fernando Andreu citar molts companys meus com a testimonis. Persones que vivim exiliades, ja que vam haver de fugir de Ruanda perquè érem crítics amb el règim. La investigació demostra que Kagame va armar els rebels congolesos del Congrés Nacional (CNDP) fins al 2009 i altres moviments, que en realitat fan servir el pretext de protegir els tutsis, malgrat que el que fan és protegir l'espoliació de recursos naturals del Congo. Sobretot el coltan.

Un dels moments més importants per a la investigació va ser la declaració de l'exfiscal general del govern de Kagame, que, penedit, va admetre que l'Exèrcit Patriòtic Ruandès va cometre actes de genocidi quan va matar milers d'hutus durant les seves incursions al Congo.

Kagame ha perdut molta gent del seu govern; persones amb decència, com Gerald Gahima, exfiscal general. Va haver de fugir als EUA, perquè si dius això dins Ruanda no tornes a veure mai més la teva família. Aquest i uns quants altres ex alts càrrecs van permetre al magistrat Fernando Andreu avançar en les investigacions i arribar a la conclusió que el govern ruandès actual està fent servir estratègies fora de la llei internacional i permet abusos dels drets humans, morts i violacions. Tot per mantenir els interessos de les grans companyies de tecnologia. Vull recordar que el magistrat manté imputats 40 membres del govern de Ruanda.

¿Som davant un conflicte ètnic o un conflicte pels recursos?

Jo sóc tutsi i treballo a l'exili amb molts companys hutus. Estem cansats d'explicar a tots els organismes internacionals que als Grans Llacs africans el problema no és ètnic. Els darrers 15 anys han mort 5 milions de persones als territoris fronterers entre el Congo i Ruanda. Les milícies assassinen per mantenir tota la població atemorida i per controlar les mines d'on s'extreuen els minerals. El coltan, imprescindible per als equips tecnològics i per als mòbils que tots fem servir cada dia, està matant milers de persones. Les companyies l'extreuen il·legalment i l'exporten via Ruanda. Kagame és el gendarme per a Occident, manté la zona controlada i un preu baix d'aquest tresor que mata gent. Fa la feina bruta a la indústria, a Europa i als Estats Units.

I què hi fan les Nacions Unides?

Al principi ho negaven tot. Una de les entitats que més ens ha ajudat, la fundació mallorquina S'Olivar, que és una de les impulsores de la querella, es va veure fins i tot investigada per les Nacions Unides. Els volien desprestigiar. Ara ja existeixen informes públics i oficials sobre l'espoliació del coltan que identifiquen empreses i el paper de Kagame.

I per què no canvia res?

Kagame se sent més observat, més vigilat, però no n'hi ha prou. Cal que tingui lloc un canvi, i ara ja tenim clar que no podem esperar un impuls exterior. Hi ha massa negoci en joc. Hem de fer-ho democràticament des de Ruanda. Si el poble espera que el procés de pacificació real sigui impulsat pels governs o les institucions internacionals, serà molt difícil. Hem de ser protagonistes del nostre futur.

Ara viatja a Ruanda amb aquest objectiu, però ja ho va fer Victoire Ingabire i ara és a la presó.

Victoire Ingabire va fer el mateix procés que jo començaré aquesta setmana. Ella ha treballat molts anys pels drets humans a Ruanda, en va haver de sortir i després va armar l'oposició política i pacífica des d'Europa. Quan va marxar, ens va dir que sabia que era molt perillós. Tan bon punt va arribar, la van detenir i la van jutjar per "negacionista", un delicte absurd, perquè allà, quan demanes que s'aturi la massacre a la frontera amb el Congo, et diuen que negues el genocidi del 1994. Kagame encara viu d'aquesta comèdia. L'han condemnada. Una vergonya.

Tot i així, marxa?

També el president del meu partit, Déogratias Mushayidi, està sentenciat a cadena perpètua. El meu poble em necessita.