OPINIÓ
Opinió 16/04/2016

Funcionaris

4 min

Dimecres passat el Butlletí Oficial de les Illes Balears publicava el text de la llei de recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública. Una norma important que retornava les coses al lloc d’on mai no s’haurien d’haver mogut. No pensin que el butlletí sigui la meva lectura predilecta, ni molt menys que el llegeixi diàriament, em faria molta mandra. Però hi ha qui el llegeix i et diu “fixa’t en això o en allò” (perquè tan important és que el butlletí oficial surti com que hi hagi algú que el llegeixi). Aquest algú em va fer reparar en el que s’havia aprovat. Hi insisteixo: llei fonamental per recuperar el català com a llengua pròpia de les Illes Balears. Per dir-ho d’alguna manera, en el que s’havia aprovat, n’hi havia una de freda i una altra de calenta, calç i arena, que no vol dir bo i dolent, sinó diferent.

Vaig poder comprovar que acompanyaven l’articulat de dignificació de la llengua dues disposicions addicionals, de calat important, que modifiquen l’actual llei de funció pública en el que fa relació als nomenaments provisionals. No és sorprenent, per habitual, que s’aprofiti un mateix viatge legislatiu per introduir canvis en altres matèries, encara que resulti un comportament un tant esmerilat. Desconcerta, això no obstant, que el text de les dues addicionals aprovades pels partits del pacte sigui una còpia literal d’un altre de fabricat pel govern de Bauzá. En concret, una ordre que plasmava l’acord entre el Govern Bauzá i el govern Rajoy, després que aquest hagués impugnat una norma aprovada pels populars de Balears. Curiós, també resulta, que ara s’elevi a categoria de llei, quan l’anterior govern no ho va fer mai, per evitar l’enrenou que hauria provocat. Mare meva de tots els sants, moros i cristians! Quin embolic. Bauzá, martell de la cosa pública i depredador de la cultura, que pretenia que per on el seu cavall trepitgés no tornés a créixer l’herba, ara ressembrat amb la seva mateixa llavor.

L’actual pacte d’esquerres havia anat recuperant amb destresa i prestesa la verdor del camp que havia deixat erm el govern anterior (derogació del TIL, Llei de símbols, targeta sanitària gratuïta...), però en aquesta ocasió sembla que s’han equivocat. El contingut concret del text en qüestió fulmina 'de facto' la borsa creada durant el primer Pacte de Progrés per a funcionaris interins, conegut col·loquialment com a “borsí” d’interins, que havia posat fi a l’amiguisme clientelar que es practicava. Va representar una passa endavant en la democratització de la funció pública. Persones que no haurien tingut mai cap oportunitat de ser treballadors públics, amb la borsa creada la tindrien. Era un símbol d’aquell govern i una passa endavant per a un país que es feia adult. Un sistema que fa setze anys funciona sense queixes i que ara es pretén suprimir per tornar a un procediment administratiu dirigit. M’agradaria que m’ho expliquessin.

Recordem com en la legislatura passada varen ser treballadors públics els qui varen encapçalar els moviments socials que lluitaven per mantenir una educació pública i una sanitat universal. Hi va haver jutges que coquetejaren amb el desacatament per evitar desnonaments; la gent de sanitat desobeïa per atendre migrants; els docents aguantaren l’empenta gràcies a una borsa de resistència i solidaritat, els bombers... En fi, aquests són els funcionaris del nostre país. Els partits d’esquerres, guanyadors a les passades eleccions, saben perfectament que són deutors d’aquests moviments socials. I, a pesar de tot això, sento que no existeix ni química, ni energia positiva suficient, entre l’executiu i els empleats públics. S’han comès errors gratuïts. Quan es va dir que pobres, aturats i precaris tenien prioritat sobre els funcionaris, cadascun va entendre el que va entendre. Es formulava una dicotomia perversa. S’hauria pogut dir que tenien prioritat sobre els bancs, i s’hauria entès una cosa ben diferent. Les oracions tenen significat amb tots els complements.

De funcionaris, n’hi ha de molts de cossos, escales i categories, a més dels administradors civils de les diferents administracions de l’Estat. És possible que sobre aquests últims pesi encara una llarga tradició (im)popular del “torni vostè demà”, realment injusta. No ens deixem guiar per banalitats. Tots els funcionaris són part essencial de l’entramat que sustenta l’Estat del benestar i les seves garanties. Fa uns dos anys, un important empresari, també polític de dilatada i rellevant carrera, en unes jornades dedicades a directors d’empresa, deia que “els funcionaris només serveixen per posar emperons a la inversió”; que traduït vol dir que els funcionaris vetllen per evitar els excessos i pel compliment de la norma.

Ni enganyar. En el debat entre el que és públic i el que és privat, l’estratègia de degradar i menysprear l’activitat pública amaga l’interès per privatitzar la part de negoci públic que podria resultar rendible per a l’empresa privada. Cerca limitar la incidència de la política, és a dir el control democràtic, sobre l’economia. No persegueix l’eficàcia de l’Estat, sinó la debilitat del seu aparell. La llibertat de l’economia enfront dels assalariats. Un debat que, en el camp del pensament, contraposa dues maneres de concebre la societat i constitueix una frontera entre les classes populars i les elits. El funcionari és el que manté cada dia en moviment l’aparell d’estat, que ha de procurar pel bé comú la garantia dels drets i la justícia. Per això, per l’esquerra, dignificar la figura del servidor públic és important, i la millor manera d’aconseguir-ho és garantir-hi un accés ampli i democràtic.

stats