OPINIÓ
Opinió 10/01/2017

Foc amic

Guillem Frontera
2 min

Un lector o una lectora que signa ‘Re Orso’ tenia, diumenge passat, l’amabilitat de prendre en consideració un escrit meu, en el qual, per resumir-ho dràsticament, servidor es mostrava crític amb la llastimosa inoperància a què s’ha condemnat l’Institut Ramon Llull a la nostra comunitat; i, més en general, amb la política cultural de què és víctima la ciutadania. Re Orso, en un to irònic que sempre s’agraeix –i més encara s’agrairia si s’hagués mantingut fins al final–, m’assenyalava –o així ho vaig entendre– com un d’aquests “tants franctiradors de ‘foc amic’ llençat per esquerrans de la cultura”.

Aquestes paraules de Re Orso em sonen desafinades en boca d’una persona d’esquerres. Es tractaria, segons Re Orso, de ser més blan, més piadós, menys crític amb l’esquerra que amb la dreta? En la meva modesta opinió, el silenci còmplice pot arribar a gangrenar el compromís amb la veritat que solem atribuir a la filosofia política de l’esquerra i que quasi per norma es nega a la dreta. Criticar la situació a què ens han menat unes polítiques culturals erràtiques és, a més d’un deure, una mostra de respecte als responsables d’aquestes polítiques. Criticar-los implica haver-los pres seriosament, proposar-los alguns punts de reflexió tot atribuint-los la capacitat de repensar el rumb que distingeix els bons polítics. És clar, la crítica pot ser errònia per més nobles que siguin els arguments en què se sustenta. Però això ja és una altra història.

Hi ha altres històries a la resta del comunicat de Re Orso, però aquestes i el rebuig i la contrició que generen també són una altra història. Només voldria fer-li notar, a títol de postdata, que l’IRL, en anteriors etapes, tenia seu a Palma i que s’espera que algun dia n’hi torni a tenir. Mantenir-lo en l’estat actual fins i tot excusaria la dreta de sortir-ne quan es presenti l’ocasió.

stats