Florentino s’enriu del Parlament balear
Florentino Pérez no va escatimar pólvora en la seva compareixença davant de la comissió del Parlament balear que investiga el cas de la fraudulenta construcció de l’Hospital Son Espases, que deu merèixer el disputat títol de Major Cas de Corrupció Vist Mai a les Balears. Tanmateix, davant de les evidències que l’impliquen en el cas, Florentino ho va tenir més que clar: no sap “res de res” de la construcció de l’hospital (una minúcia que ronda els cent milions d’euros) ni coneix de res Jaume Matas, que li va prometre la concessió quan encara era ministre del govern Aznar. El té vist d’algun partit de futbol a la llotja del Bernabéu, però res més.
Florentino va comparèixer a l’estil que ara s’usa, via videoconferència a través d’una pantalla de plasma, en una demostració fins i tot obscena del seu menyspreu pel Parlament de les Balears, mentre els diputats que intentaven formular-li preguntes s’ho miraven amb estupor. Es veia amb tota claredat que al gran home l’importunava i fins i tot l’irritava haver de donar explicacions a aquella colla de pobres. Per si no quedava clar, va repetir una vegada i una altra el seu argument definitiu: “Facturem 105 milions d’euros al dia, dissabtes i diumenges inclosos, i per aquest motiu no conec amb detall les obres i les concessions que tenen les més de mil empreses que formen el grup ACS”. No cal dir que el president del grup ACS, com del Reial Madrid, és el nostre Florentino Pérez, a qui li costa d’entendre que uns polítics regionals gosin robar-li una estona del seu temps tan valuós per intentar treure l’aigua clara d’un escàndol que, a dreta llei, hauria de comportar la demolició de l’hospital, sorgit d’un compongo entre el mateix Florentino, l’actual presidiari Matas i algun poderós hoteler mallorquí que passava per allà. L’objectiu, òbviament, no era millorar l’oferta sanitària per als ciutadans de les Balears, sinó fer un negoci fàcil que obria les possibilitats a l’explotació d’uns terrenys (els del Secar de la Real, on s’ubica Son Espases) i que cadascú n’obtingués els seus corresponents guanys i/o comissions.
Tot plegat ha acabat com ha acabat, i per això Florentino Pérez va recordar molt el Michael Corleone de la segona part d’El Padrí, quan amb tota fredor nega davant d’una comissió d’investigació els delictes que se li imputen. No tan sols això, sinó que encara té la sang freda de llegir una declaració en defensa del seu bon nom. Florentino ho ha millorat: ens recorda que les seves empreses generen cada dia una pasta que l’hauria de guardar d’haver de declarar davant de comissions inútils i inoportunes. Mentrestant Jaume Matas es deu estar preguntant, a la presó de Segovia, què ha fet ell perquè el neguin tots aquells que abans li donaven copets amistosos a l’esquena. Deu enyorar el seu palauet del carrer Sant Feliu, l’escombreta de vàter de 300 euros i la seva col·lecció de botelles de Vega Sicilia. En el seu cas, la pel·lícula que li correspon és Allò que el vent s’endugué. D’arguments no ens en falten.
