He fracassat en tot, deia Fernando Pessoa a les acaballes de la seva vida. Com a bon poeta i excel·lent prosista, mentia. Pessoa mentia perquè jo ho dic: no crec que cregués que era un fracassat. No ho crec. Interiorment, ell sabia que era, si no un geni, un home de gran talent artístic i literari, una gran persona. I aquest estar al corrent del seu interior més íntim li proporcionava un plaer personal que ningú li podia robar ni esborrar. Ni tan sols ell mateix.
Fernando Pessoa va triomfar de mort. Pòstumament. Alabat sigui Déu! Aquí no em puc detenir a comentar la grandesa de la seva capacitat d’inventiva en tots els terrenys artístics, recreatius i laborals de la seva sedentària vida, perquè no hi hagué cap activitat en què participàs a la qual no aportàs la seva empremta personal, encara que a nivell professional, ni molt menys comercial, prosperàs i anàs endavant. El que sí va anar endavant i ha prosperat arreu del món foren els invents literaris dels seus singulars heterònims, aquests autors, ‘alters egos’ seus, que de cada dia es fan més i més grans, com a poetes i investigadors de l’ànima humana, a mesura que passa el temps. Per la mateixa raó, del temps i de l’espai, només m’aturaré a fer l’alabança del que per a mi és el més gran de tots: Bernardo Soares. Aquest heterònim, que el mateix Pessoa deia que no ho era del tot, és el suposat autor d’un dels llibres més importants que s’escriviren a la primera meitat del segle XX: ‘Llibre del desassossec’. Així i tot, no es va publicar en la seva totalitat fins als anys vuitanta del segle passat.
Què conté aquest llibre extraordinari? Tot, ho conté tot. Tot el món i la bolla. Conté l’home en la seva infinita riquesa i diversitat. És tan ric i divers en el seu contingut com ho és en la seva escriptura, en la seva construcció, en el seu desenllaç sempre inacabat, en la seva elaboració poètica i narrativa, filosòfica i profundament humana. En el seu estil fragmentari, fet a saltirons i a estrebades intel·lectuals en alguns casos ben espontanis i en d’altres molt treballats i repensats. Aquesta és la meva visió de l’obra. És igual si ho valor de manera eixelebrada, això no té gaire importància general, només en té per a mi, que em confés un incondicional admirador d’aquesta obra. Nombrosos estudiosos hi ha hagut, i n’hi segueix havent, de la poesia i de la prosa completa de Fernando Pessoa, que han analitzat tots els racons i totes les escletxes, tots els detalls, totes les circumstàncies, no només del treball del poeta i diarista lisboeta, sinó també de la seva vida quotidiana, de la seva activitat laboral, dels seus afers personals, tant sentimentals com d’amistat i socials, polítics, econòmics, lingüístics i patriòtics. No comprenc com hi ha gent que té tanta paciència com per espigolar, pam per pam, lletra per lletra, alè per alè, les vides alienes fins al punt de deixar-hi la pròpia vida. Jo ho trob esgotador, i això que ni tan sols ho he intentat mai. Documentar-me per escriure el que sigui em sembla molt aliè al meu treball creatiu i, sobretot, molt avorrit. Però don gràcies a tots els qui ho fan, perquè gràcies a ells puc resseguir les vides d’aquells autors i d’aquells creadors i d’aquells artistes l’obra dels quals tant i tant m’apassiona.
Dit tot això, que és molt important per la meva trajectòria personal, tant de lector com d’escriptor, i tornant a Fernando Pessoa i al seu singular, extraordinari i memorable ‘Llibre del desassossec’, he de dir que els aspectes que envolten la seva arquitectura i la seva ordenació m’importen molt poc: allò que realment em té subjugat i enamorat és el seu contingut, expressat de forma tan característica i poètica com ningú no ho ha fet mai. Dietaris com aquest, si és que el puc qualificar de dietari, no se’n troben a cap indret del món. Com sempre, no exager. No exager, però el que passa és que el món no dóna a conèixer com cal el millor de la seva cultura, el més òptim d’allò que produeix l’home, d’allò que crea. No vull culpar d’aquesta hecatombe els polítics perquè cauria en un tòpic i, a més, no seria del tot just. Tots i cadascun de nosaltres en som responsables. Tots i cadascun de nosaltres podem presentar les nostres credencials i les nostres candidatures per ocupar els llocs de la societat i de la política on es decideixen les grans tasques col·lectives per millorar el món i les persones que l’habiten.
Per donar testimoni del que dic, respecte de Pessoa i del seu particular ‘Llibre del desassossec’, hauria de citar-lo de dalt a baix, així que el millor que podem fer és obrir-lo per qualsevol de les seves pàgines i aturar-nos en qualsevol de les seves meravelloses reflexions: “He nascut en un temps en què els joves han perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus pares l’havien tingut: sense saber per què”. “Si escric allò que sent és perquè disminueixo la febre del sentir. Allò que confesso no té importància, perquè res té importància. Faig paisatges del que sento. Faig festes de les sensacions”. “La vida, al final, és, en ella mateixa, un gran insomni, i hi ha una letargia lúcida en tot quan pensem i fem”. “Sóc un espectador irònic de mi mateix”.
No ens veim reflectits en tots i cadascun d’aquests pensaments pessoans? No se’ns eleva l’esperit quan llegim aquestes anotacions escrites per un dels més grans poetes de la Història? Que no experimentam una gran alegria en el moment que coincidim amb el que va pensar i escriure, somiar i poetitzar aquesta ment prodigiosa? Que no sentim un enorme plaer en constatar que en qualsevol moment, quan vulguem i a tothora, podem ser i som íntims amics de Fernando Pessoa?
No tenim dret a queixar-nos.
