Després de 41 anys de la seva mort biològica, Franco continua viu i guanya batalles. L’alçada intel·lectual de la seva figura és inversament proprocional a la seva petjada, descomunal.
Cada vegada que algú diu que s’ha de passar la pàgina de la història que va escriure el feixisme a Espanya, l’esperit del dictador es xapa el cul. Cada cop que qualque polític escup allò de “no hem de remoure les ferides”, aquell feixisme torna a florir. Cada vegada que el ple d’un ajuntament es nega a canviar la nomenclatura d’un carrer dedicat a un servidor del ‘règim’, cada vegada que un grup parlamentari de qualsevol comunitat autònoma rebutja condemnar els assassinats franquistes, cada vegada que un govern s’ha oposat a aprovar una llei que repari el dany de les víctimes, cada vegada que es recorda la brutal repressió dels militars colpistes i la resposta és “també els rojos varen cremar esglésies”..., cada pic que això passa guanya la desmemòria, la foscor, la desvergonya i la ‘cutror’ que assisteix aquest país des de fa massa estona.
Cada dia que el monument del parc de la Feixina està dret, perd la dignitat d’una societat que, en massa ocasions, no es respecta a ella mateixa.
La pedra que als darrers mesos ha esdevingut una obra d’art (decó) saludarà un any més –i en van 66– el 18 de juliol, imperturbada i imperturbable. Només dubt de la conveniència de tomar la columna quan sent Àngels Fermoselle defensar-la amb passió.
Admir la portaveu d’ARCA, que em podria convèncer de qualsevol cosa en menys de cinc minuts, excepte del fet que el memorial de la discòrdia és un element patrimonal digne de conservar.
D’allò que no tenc dubtes és que la Feixina ha acabat amb el govern municipal de José Hila (i per ventura acabarà també amb el d’Antoni Noguera –que prendrà possessió en menys d’un any).
Faci el que faci el batle socialista, la seva gestió estarà marcada pel fet de no haver pogut tomar el monument. Quan apostes el teu èxit als gestos, als símbols, aquests se’t poden girar en contra.
Ignor si la dimissió de Miquel Perelló es deu només a motius personals, però el cert és que el regidor de Cultura parteix i la Feixina continua dreta.
Quan hauria durat un pilar inaugurat per Stalin sota un govern municipal controlat per Rodríguez?
La bona notícia de la setmana ha estat l’aprovació de la Llei d’igualtat entre homes i dones. El Parlament esdevé una eina lògica i eficaç quan les dones polítiques agafen les regnes.
La norma és producte de la feina d’activistes que han empès durant anys perquè l’articulat, ambiciós, sigui una realitat; però també de l’impuls de Fina Santiago, que creu en allò que fa, i de les diputades de centredreta, que han apartat el partidisme per consensuar un eina que combatrà el masclisme.
Veure en una mateixa foto dones de totes les tendències polítiques brindant per un èxit comú no té preu.
El revers d’aquesta imatge és el catàleg de totes aquelles que no s’arriben a produir. Tal vegada perquè a les reunions polítiques massa sovint manca intel·ligència i sobra testosterona.
