El tro és el so que segueix al llamp, per l'expansió de l'aire al pas de la descàrrega elèctrica. També se'l coneix com un objecte que conté pólvora ben pitjada i que, en encendre'l, fa un renouer. Aquest darrer ens pot agafar per sorpresa i que facem un bot i un bel grossos, però el primer té un avís: el llamp. Aquest ens avisa de la tempesta, ens fa atendre al cel, ens fa comptar els segons fins que arriba el tro. Perquè sabem –i sabíem– que arribarà. I els segons que comptes cada vegada són manco.
Perquè es produeixi un llamp, han de xocar dos niguls. I a ca nostra han xocat de manera rotunda. Fa anys que la intensitat va elevant-se per acabar imposant la tempesta perfecta a l'illa major. I a la petita i a les dues d'enmig, ja que hi som. El capitalisme, un nigul. Mallorca, un altre. Xoquen i topen per il·luminar apocalípticament durant uns segons ca nostra, però cada dia. I la descàrrega elèctrica s'ha anat expandint tots aquests anys, com un avís. Cada dia de cada mes un de diferent: 160.000 persones per Son Sant Joan un dissabte 27 de maig o 20.000 passatgers en trànsit de creuers al port de Palma un dimarts 27 de juny. Quants segons podrem comptar dia 27 de juliol? I dia 27 d'agost? O no podrem ni comptar?
Jo no sé quin renouer exacte farà ca nostra en fer el tro, però quan el faci, no hi haurà qui es pugui tapar les orelles. I no valdran els mals al cor o les apel·lacions a la sorpresa. Ja ho sabíem, hem vist tots els llamps, però qui havia de preparar el paraigua per a la barrumbada posterior no ho ha fet. Ni uns ni altres: ni amb moratòries, ni amb prohibicions, ni amb explicacions coherents. I aquí ens trobam un any més en un dia de cada mes: comptant segons entre rècords d'escàndol fins que arribi el tro i faci caure la darrera tempesta perfecta.