OPINIÓ
Opinió 05/03/2016

Excedents volàtils

4 min

Sis de cada deu euros de la despesa turística de Balears es queden al país d’origen. Són diners que genera el negoci turístic balear que mai no passaran pel compte d’explotació d’una empresa local. Ho diuen les estadístiques oficials. Van directament a les caixes dels operadors turístics. Les xifres també diuen que el munt que correspon als operadors segueix creixent de manera ininterrompuda mentre que la despesa que arriba a les Illes ha disminuït en valors absoluts els darrers anys. Vist com han anat les coses, m’atreviria a dir que aquest és el macroquadre econòmic del que podríem anomenar l’època del tot inclòs del turisme balear.

Recordem que la generalització del tot inclòs va ser la resposta dels operadors a la irrupció d’Internet en el mercat de vacances. La xarxa va representar una revolució en la comercialització, ja que permetia posar en contacte directe el consumidor amb l’oferta de serveis turístics, molt especialment amb els establiments d’allotjament. En conseqüència, el poder quasi il·limitat fins a les hores dels intermediaris quedava en dubte i trontollava. La revolució consistia, precisament, en això: el trasbalsament del poder. Emergia el poder del consumidor.

La contrarevolució es va anomenar “tot inclòs”. Un sistema de comercialització pensat per a grans complexes hotelers en destinacions exòtiques, on l’entorn era salvatge, sense àrees urbanes adjacents i sense oferta complementària. Es va reutilitzar en destinacions consolidades i de primera generació com eren les Illes, i va deixar de banda un immens teixit de petites empreses i comerços que facilitaven serveis als visitants foresters. La idea era crear un paquet tancat que inclogués el màxim de prestacions com a avantatge competitiu. Però, per fer això, els operadors necessitaven la col·laboració de les empreses d’allotjament. I és evident que la varen tenir.

Si seguim observant els guarismes de la macroeconomia hem de reconèixer que des de la perspectiva hotelera aquesta opció ha sortit aparentment rendible. Les xifres de facturació hoteleres han crescut fins i tot més que les dels mateixos operadors turístics, encara que contenen una part de ficció, ja que inclouen un augment de serveis per als clients, que abans no oferien, i de l’IVA. Per tant, els beneficis rècord que han generat aquestes empreses no són atribuïbles només a l’augment de facturació, sinó, en bona part, també s’han d’atribuir a la reducció dels costs d’explotació, molt especialment a la disminució de la massa salarial.

En un mercat dominat per un augment de la demanda i una reducció de l’oferta dels països competidors de la conca Mediterrània, l’aposta més decidida per la revolució comercial que oferia la xarxa era possible (hi ha algunes cadenes hoteleres amb una tercera part dels clients directes). No obstant això, la realitat, en el seu conjunt, és la que diuen les xifres. S’ha fabricat un model d’èxit en el qual baixa la despesa global en la destinació, baixa la despesa mitjana per persona i dia, les condicions laborals empitjoren i el teixit social i laboral de l’oferta complementària es destrueix.

És el resultat de decisions preses en els grans centres de poder del turisme de paquets per uns executius que dirigeixen el negoci exclusivament des de la perspectiva dels països emissor. La imposició de decisions des de centreeuropa no era nova. Balears des d’un inici va patir la internacionalització de la seva economia de manera passiva. Avui, quasi seixanta anys després, segueix sent igual. Passiva i col·laboracionista, la darrera legislació turística de format neoliberal que ha permès posar al mercat més places (amb l’augment d’edificabilitat als hotels) per alimentar un model d’explotació de nul benefici social, n’és un exemple clar.

El seu comportament va ser el d’un govern col·laboracionista, no el d’un govern que practica el laissez faire econòmic. Demostrant un cop més que el neolibalisme no és la màxima expressió del liberalisme tradicional evolucionat, sinó el màxim exponent del poder oligàrquic. Amb un únic nord: intentar obtenir la unitat bàsica de producte al menor cost possible, tant se val si són matèries primeres o serveis, i endossar-la al millor preu possible. Qui ens va dir que aquest era el nostre avantatge competitiu? Que el preu havia de ser el nostre punt fort i no un valor? Si escodrinyàssim la història trobaríem més d’un Patain en el turisme balear.

Segurament el principal objectiu del sistema econòmic sigui la producció d’excedents, la seva magnitud és un índex de productivitat i de riquesa. La funció de la democràcia i del poder polític és determinar la manera com s’utilitzen aquests excedents. Convé recordar aquests principis bàsics per valorar la dimensió real de les macroxifres de la despesa turística. Aquestes, ens indiquen que bona part dels excedents produïts a casa nostra de manera clara i descarada són comptabilizats com a tals a fora, en els comptes d’altres. A això els llibres clàssics ho consideraven colonització, ara s’anomena globalització vulgar.

El llenguatge neoliberal davant aquesta situació hem vist quin era. Possiblement hagi arribat el moment que un govern progressista en conjugui un altre de diferent.

stats