Només l’escala diferencia la defensa dels interessos corporatius que poden fer les grans empreses, les seves portes giratòries i els seus ben pagats bufets, de la dels petits gremis, com els dels taxistes mallorquins i les seves bravejades i amenaces. Si n’acceptam uns, hem de consentir, amb resignada paciència, els altres. No es tracta aquí d’acanar la legitimitat dels seus interessos sinó la qualitat de la democràcia, que és l’escull davant les possibles debilitats particulars dels governants. Res més, però res menys. La consciència mediambiental creix entre la població. Encara som una societat dopada de cotxe particular, on aquest regna com a mitjà de transport, s’utilitza sovint com a acanador de l’escala social i passeja per televisions i diaris com l’autèntic emperador de la publicitat. Així i tot, la població assumeix que el futur immediat passa per desenvolupar el transport públic fins fer-ne una opció vàlida per a la majoria de desplaçaments. És la realitat del canvi climàtic i de la sostenibilitat necessària. Davant l’evidència, només hi trobam la irresponsabilitat d’aprenents de Trump i actituds egoistes d’aquells que defensen els interessos corporatius. Sorprèn que la proposta d’unir amb línies d’autocar l’aeroport de Son Sant Joan amb els principals centres turístics provoqui rebuig entre responsables públics, com ara el govern municipal de Calvià (liderat pel PSOE) i els partits de l’oposició parlamentària. Les limitacions de l’illa, la contaminació, la saturació de cotxes que patim a l’estiu i, fins i tot, el dret de mallorquins i visitants a accedir a l’aeroport amb transport públic haurien de ser motius suficients per a una reivindicació generalitzada.
