Publicitat
Publicitat

Els Estats Units, culpables a Guatemala

El Boston Globe ha publicat la foto d'una noia amb el seu fill adormit a coll. Aquesta noia, d'ètnia maia, va creuar la frontera nord-americana set vegades estant embarassada, però en sis d'aquestes temptatives la van enxampar i la van enviar a l'altra banda. Va caminar quilòmetres i quilòmetres sense defallir en dies abrasadors i nits gèlides, sense aigua ni refugi, entre pistolers errabunds. L'última vegada que va passar la frontera, quan estava de set mesos, la van rescatar uns activistes solidaris amb els immigrants, que la van ajudar a arribar a Boston.

La majoria d'immigrants il·legals provenen de l'Amèrica Central. Molts diuen que s'haurien estimat més quedar-se a casa si no els haguessin destruït qualsevol possibilitat de sobreviure amb un mínim de decència. Encara hi ha maies, com aquesta jove mare, que fugen de les desastroses seqüeles del genocidi perpetrat fa 30 anys contra la població indígena de les terres altes guatemalenques.

El 10 de maig, el principal responsable d'aquests crims, el general Efraín Ríos Montt, l'exdictador que va governar Guatemala durant els dos anys més sagnants de la guerra civil que va assolar el país durant dècades, va ser declarat culpable de genocidi i crims contra la humanitat per un tribunal guatemalenc.

Al cap de deu dies, però, la sentència es va anul·lar en circumstàncies sospitoses i no se sap si es reprendrà el judici.

Només en un any, el 1982, l'exèrcit de Ríos Montt va matar desenes de milers de guatemalencs, la majoria maies.

A la fi d'aquell any tenyit de sang, el president Reagan va assegurar a la nació que aquell assassí era "un home de gran integritat personal i compromís", i que era víctima de "les calúmnies" de les organitzacions de drets humans, tot i que volia "millorar la qualitat de vida de tots els guatemalencs i promoure la justícia social". Per tant, va dir el president: "El meu govern farà tot el que calgui per donar suport als seus esforços pel progrés".

Les nombroses proves de què Washington disposava sobre els "esforços pel progrés" de Ríos Montt procedien no tan sols de les organitzacions de drets humans, sinó també del mateix Servei d'Intel·ligència nord-americà.

Però la veritat no interessava. Era un obstacle per als objectius fixats el 1981 per l'equip de seguretat nacional de Reagan. Tal com va informar el periodista Robert Parry després d'estudiar un document que va descobrir a la Biblioteca Reagan, l'objectiu de l'equip era subministrar ajuda militar al règim dretà de Guatemala per exterminar no tan sols les "guerrilles marxistes", sinó també "els seus mecanismes de suport civil", cosa que, en la pràctica, equivalia a un genocidi.

L'operació es va dur a terme amb gran diligència. Reagan va enviar als assassins material militar "no letal", com ara els helicòpters Bell, que immediatament s'equipaven amb armes i s'enviaven en missions de mort i destrucció.

Però el mètode més eficaç va ser reclutar una xarxa d'estats satèl·lit perquè es fessin càrrec d'aquesta tasca, com ara Taiwan i Corea del Sud, encara sotmesos a dictadures secundades pels Estats Units, així com la Sud-àfrica de l'apartheid i les dictadures argentina i xilena.

Al capdavant hi havia Israel, que es va convertir en el principal proveïdor d'armes de Guatemala. Va enviar instructors als assassins i va participar en operacions contra els insurgents.

La història es repeteix. El 1954, un cop d'estat militar dirigit per la CIA va posar fi a un interval democràtic de deu anys a Guatemala -"els anys de la primavera", com en diuen allà- i va retornar el poder a una elit brutal. En la dècada del 1990, les organitzacions internacionals que investigaven el conflicte van informar que, des del 1954, unes 200.000 persones havien mort assassinades a Guatemala, el 80% de les quals eren indígenes. Els assassins pertanyien majoritàriament a les forces de seguretat guatemalenques i estaven estretament vinculats a forces paramilitars.

Aquestes atrocitats es van perpetrar amb l'actiu suport i participació dels EUA. S'adduïa en aquest sentit un dels pretextos habituals durant la Guerra Freda: Guatemala era un "cap de pont" rus a l'Amèrica Llatina.

Els autèntics motius, àmpliament documentats, també eren els habituals: la preocupació pels interessos dels inversors nord-americans i el temor que un experiment democràtic que donés el poder a una majoria camperola durament reprimida "es convertís en un virus" que "propagaria el contagi", per citar la profunda frase pronunciada per Henry Kissinger per referir-se al socialisme democràtic de Salvador Allende a Xile.

La ferotge ofensiva de Reagan a l'Amèrica Central no es va limitar a Guatemala, esclar. A la major part de la regió els agents del terror eren forces governamentals de seguretat armades i entrenades per Washington.

Però hi havia un país diferent: Nicaragua. Tenia un exèrcit que defensava el poble. Per tant, Reagan va haver d'organitzar una guerrilla de dretes, la contra , per fer la guerra.

El 1986, en el procés incoat per Nicaragua contra els Estats Units, el Tribunal Internacional de Justícia va condemnar Washington per "ús il·legal de la força" i li va ordenar que pagués una indemnització al país centreamericà. La resposta dels Estats Units a la sentència del Tribunal va ser l'escalada d'aquesta guerra subsidiària.

El Comando Sud dels EUA va ordenar a la guerrilla que ataqués objectius civils pràcticament indefensos i que no "s'esbatussés" amb l'exèrcit nicaragüenc, segons va declarar al Congrés, el 1987, John Gavin, general d'aquest comando.

Les organitzacions de drets humans (les mateixes que difonien calúmnies sobre el genocida Ríos Montt) van condemnar en tot moment la guerra de Nicaragua, però sobretot van protestar amb vehemència contra la tàctica d'atacar objectius indefensos practicada pel Comando Sud.

L'analista nord-americà Michael Kinsley va recriminar a les organitzacions de drets humans que no fossin prou raonables. Va explicar que una "política sensata" ha de "superar la prova de l'anàlisi del cost-benefici" per sospesar "el vessament de sang i els sofriments que es provocaran i les probabilitats que de tot això en sorgeixi la democràcia".

Naturalment, els nord-americans tenim tot el dret a fer aquesta anàlisi, gràcies, pel que es veu, a la nostra noblesa innata i al brillant historial que hem acumulat d'ençà que el continent es va alliberar del flagell nadiu.

La naturalesa d'aquesta "democràcia que en sorgiria" tenia pocs misteris. La descriu amb precisió Thomas Carothers, el principal expert en l'anomenada "promoció de la democràcia", que va treballar en aquest tipus de projectes al departament d'Estat de Reagan.

Carothers concloïa que, per desgràcia, la influència dels EUA era inversament proporcional als avenços de la democràcia a l'Amèrica Llatina, perquè Washington només tolerava "uns canvis democràtics de dalt a baix que no posessin en perill les estructures tradicionals de poder que des de fa molt de temps són aliades dels Estats Units en unes societats absolutament antidemocràtiques".

Res no ha canviat des d'aleshores. El 1999, el president Clinton va demanar perdó pels crims perpetrats pels nord-americans a Guatemala, però no es va prendre cap mesura en aquest sentit.

Hi ha països que van més enllà d'una disculpa vana sense cap acció que l'acompanyi. Guatemala, malgrat les seves contínues tribulacions, ha fet una cosa sense precedents en portar a judici un excap d'estat pels seus crims, i això aniria bé recordar-ho en el desè aniversari de la invasió dels EUA a l'Iraq.

Potser tampoc té precedents un article publicat al New York Times per Elisabeth Malkin i titulat Trial on Guatemalan Civil War Carnage Leaves Out U.S. Role (El judici sobre les matances de la guerra civil de Guatemala deixa de banda el paper dels EUA). El reconeixement dels propis crims és molt poc freqüent.

Com són poc freqüents -per no dir inexistents- les accions que podrien alleujar algunes de les terribles conseqüències d'aquests crims: per exemple, Washington podria pagar a Nicaragua la indemnització a què el va condemnar el Tribunal Internacional de Justícia. La falta d'accions d'aquesta mena ens dóna una mesura de l'abisme que ens separa d'una societat civilitzada.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT