06/07/2013

Espanya i Catalunya: un embolic inacabable

4 min

Fa uns dies, en un butlletí digital madrileny, el senyor José Antonio Zarzalejos -antic director de l'Abc , reconvertit en columnista "liberal" i " comprensivo ", amb presència a Barcelona- comentava alguns dels continguts d'un debat que, em sembla, ha passat completament desapercebut a Barcelona. Es tractava d'una trobada, sota el títol originalíssim de Diálogos España con Cataluña (suposo que han vist la picadeta d'ull: davant del congrés Espanya contra Catalunya , oferim l' España con Cataluña ; quina gran troballa), en la qual van participar l'historiador català Joaquim Coll i el catedràtic (especialista en pensament polític espanyol i nacionalisme també espanyol) José Álvarez Junco. Pel que fa al professor Álvarez Junco (que, en aquests darrers temps, està demostrant una preocupant manca de posada al dia en les seves lectures historiogràfiques i polítiques), va repetir un vell tòpic, que fa temps que usa, sobre les "élites de Madrid y Barcelona " com els actors més interessats a mantenir viu el conflicte Catalunya-Espanya, i va continuar (segons el cronista) amb el típic discurs espanyol de " tenemos antes otras identidades distintas a la nacional ", etc. Res que no sabéssim i que demostra que, a Madrid, fa molt de temps que es va desistir d'interessar-se una mica per la producció intel·lectual catalana més solvent i la complexa realitat del país.

Però em sembla que l'interès d'aquesta trobada rau en un comentari que hauria fet el senyor Joaquim Coll i que, de moment, no ha estat desmentit. Segons el senyor Zarzalejos, Joaquim Coll hauria dit el següent: " En Madrid no hay conciencia de que la situación en Cataluña es explosiva y de que pueden producirse episodios insurreccionales que serán difíciles de evitar ". Naturalment, l'historiador català no va oferir cap prova concreta sobre aquesta suposada amenaça de futur (una mena de 6 d'octubre del segle XXI, suposo) i el cronista espanyol no ens n'ofereix més detalls. Esperarem que Joaquim Coll ens aclareixi l'afirmació i ens ofereixi els arguments en els quals basa una manifestació d'aquesta magnitud.

El senyor Zarzalejos continuava la seva crònica resumint altres afirmacions de Joaquim Coll, i ho feia de tal manera que la conclusió final, que atribuïa a l'historiador català, era: " El accidente insurreccional es inevitable ". Després, Joaquim Coll hauria parlat de "resentimiento" i " el carácter instrumental de la historia en la actual situación catalana ". I, com qui no vol la cosa, l'exdirector de l' Abc acaba explicant-nos l'autèntic sentit de la trobada madrilenya: "Aunque no se explicitó en el acto más allá de una breve mención crítica de Joaquim Coll, esta iniciativa de debate parece alzarse como réplica al simposio que, con el amparo de la Generalitat de Cataluña, […] bajo el epígrafe general de 'España contra Cataluña'… " Voilà!

A milers de quilòmetres de Madrid, a l'altre costat de l'Atlàntic, el professor Carles Boix ( L'invent del catalanisme , ARA, 18 juny del 2013) també se'ns havia despenjat amb l'assumpte del col·loqui. Naturalment, des d'un punt de vista radicalment diferent del de Joaquim Coll, i, en una aproximació massa esquemàtica i poc sòlida a la historiografia catalana contemporània (és a dir, la de la segona meitat del segle XX), ens deia que la "generació d'historiadors" que succeí a Jaume Vicens Vives va considerar "gairebé absurda" la idea "que pogués haver-hi un poble amb una identitat particular i unes aspiracions polítiques permanents..." A banda de la perillosa i acientífica generalització d'una hipotètica "generació d'historiadors", tots vicentians i sense noms, Carles Boix no se'n podia estar i anava de dret al tòpic antimarxista català: Jordi Solé Tura i el seu Catalanisme i revolució burgesa , i Pierre Vilar i el seu pròleg a Catalunya dins l'Espanya moderna .

No cal tornar a velles i ja superades discussions historiogràfiques i a debats que, en el seu moment, van ser prou interessants i, naturalment, no es van limitar a l'esquematisme i la superficialitat d'afirmacions genèriques. M'interessa molt més remarcar l'afirmació que el professor Boix fa a continuació: "El problema fonamental de la historiografia catalana postromàntica és que els seus resultats tangibles han estat negligibles a l'hora d'explicar res". Per "historiografia catalana postromàntica" (deixem-ho clar), el professor Boix considera els historiadors marxistes (per dir-ho finament; d'altres en dirien, a seques, "historiadors comunistes"). I per reblar el clau de la creu marxista , ho acaba amb la invocació a Karl Popper, que sempre ajuda: "Finalment, aquesta generació historiogràfica, dominada per la pobresa de l'historicisme que Karl Popper ja va denunciar fa molts anys, ha estat incapaç d'explicar la varietat de catalanismes que els catalans han estat capaços de generar..." Fa pocs anys, Borja de Riquer i Joan Lluís Marfany van encetar una discussió, a la qual s'hi va afegir altra gent qualificada, d'allò més interessant sobre els orígens i "la varietat de catalanismes"; hi havia molt poca "misèria historicista" en aquests historiadors i en els debats que van suscitar.

Fa uns dies, dos historiadors i un politòleg ens van demostrar com la presentació d'un llibre, Alfonso XIII y Cambó , podia ser molt més interessant i instructiva, més aprofitable i intel·lectualment impecable, que un col·loqui més o menys oficial, una tertúlia madrilenya o un article apressat i superficial escrit en terres americanes. Potser no caldria fer tants col·loquis, en pro i en contra de Catalunya i Espanya, i convindria llegir, pensar i reflexionar una mica més, en nom de l'única historiografia acceptable: la científicament rigorosa, crítica i honesta. I en aquest territori, es pot començar per llegir (o rellegir) amb una mica d'atenció quatre noms cabdals del segle XX català: Ramon d'Abadal, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar.

stats