OPINIÓ
Opinió 06/11/2015

Escoltant els nombres

3 min

No ho és tot, però en la gestió política el pressupost que el governant hi destina és un bon indicador de l’interès que posa en qualsevol àrea de la seva incumbència. En les edicions del cap de setmana passat, aquest diari informava que, per a l’exercici de l’any que ve, el Govern de les Illes Balears ha previst destinar 2,8 milions d’euros a la Direcció General de Política Lingüística (DGPL): el 0,07% del pressupost total (4.241 milions). Potser, aquestes xifres descontextualitzades no ens aclareixen gran cosa. Si ho comparam amb pressuposts anteriors, podem veure que s’iguala, aproximadament, el pressupost que la DGPL va tenir l’any 2001; és a dir, el pressupost de què va disposar quinze anys enrere. Però és una xifra clarament inferior a la que va tenir en els pressuposts dels anys compresos entre el 2002 i el 2011, amb governs de progrés i del PP.

Durant la darrera legislatura, el Govern va fer desaparèixer la DGPL i, per tant, la consignació pressupostària va ser nul·la (una nul·litat que encara s’arrossega durant tot l’exercici d’enguany). És indubtable que aquesta desaparició de la DGPL dels pressuposts ha condicionat la migrada reaparició en les previsions dels comptes per a l’any que ve. Es dóna, per tant, la paradoxa que la conseqüència de la manca de suport econòmic (i en tots els altres àmbits) de l’executiu anterior a la normalització lingüística té com a resposta dels governants d’ara que prevegin destinar-hi més pocs recursos que si hi hagués hagut continuïtat. No pot ser que un desistiment anterior pugui justificar la reducció del suport posterior, sinó que hauria de suposar una actuació compensatòria: destinar-n’hi un de major del que hauria estat normal en una seqüència d’exercicis sense interrupcions. A pesar que els pressuposts estableixen deduccions sobre l’IRPF aplicables a les donacions a entitats que fomenten el català, la reducció de la partida de la DGPL no ajudarà a convèncer que el Govern actual té com una de les seves prioritats la recuperació de l’ús social de la llengua catalana. Si no és la resposta necessària ni la que esperàvem d’aquest Govern que l’objectiu sigui només arribar a la situació prèvia a l’etapa de Bauzà, menys ho serà que es conformin amb més poc. Que ens hi conformem.

És cert que al llarg d’aquests anys, gràcies sobretot a l’escolarització, a les Illes Balears ha crescut de manera molt considerable el nombre de persones que són capaces d’entendre i expressar-se en català. Ho reflecteixen tots els estudis fets fins ara. De fet, en aquest aspecte dels coneixements lingüístics, les dinàmiques socials, tot i no ser gaire favorables, han fet possible que arribàs a bona part de la població d’origen immigrant el domini de les quatre habilitats lingüístiques bàsiques (entendre el català, llegir-lo, parlar-lo i escriure’l). És una evidència fàcil de percebre, sobretot si adreçam l’observació sobre la segona generació d’aquest ampli col·lectiu. L’extensió del coneixement d’una llengua és un procés necessari, però no suficient per a l’assoliment de la normalitat que, en el nostre cas, li correspon com a llengua pròpia de les Illes Balears. Així ho reconeix la sociolingüística internacional; per exemple, M. C. Jones i I. Singh (Exploring Language Change, 2005) remarquen que l’escola és una part important de qualsevol planificació lingüística, però és vital que els esforços fets dins les aules siguin completats i reforçats amb la creació d’oportunitats d’ús d’aquesta llengua fora del context d’aprenentatge. I la creació d’àmbits en què hi hagi aquestes oportunitats implica la intervenció de les institucions per a compensar els desequilibris que el funcionament social produeix. En el nostre cas, la composició demogràfica, les inèrcies i les conseqüències de les agressions patides durant més de tres segles o l’estructura administrativa i ideològica de l’Estat actual, fan inqüestionable la necessitat d’aquesta intervenció institucional per a assegurar el futur del català com a llengua de les Illes Balears. Partint de la situació actual, no se sostenen en cap base mínimament sòlida ni honesta els plantejaments que propugnen no aplicar polítiques de priorització del català, ni tan sols ignorant que aquesta és la llengua pròpia i que, legalment, té reconeguda aquesta consideració.

Els pressuposts no són l’única mesura per a avaluar l’encert de la política lingüística, però en són un factor essencial, ja que determinen bona part de la capacitat de l’organisme encarregat de planificar-la de manera eficaç i actuar. I això és responsabilitat de tot el Govern, no d’aquest organisme.

stats