05/06/2013

Escenes d'un règim esgotat

3 min

1 . ABERRACIONS. El ministre Wert ha estat negociant amb tres representants de la Conferència Episcopal la llei d'educació que consagra la religió com a assignatura curricular. I diuen que vivim en un estat aconfessional. Trenta-cinc anys després encara topem amb el temor de Déu dels diferents governs de la democràcia. La dreta i l'esquerra s'han alternat quatre vegades en el govern d'Espanya i ningú ha estat capaç d'acabar amb una de les relíquies més resistents del franquisme: el Concordat que la dictadura i el Vaticà van signar l'any 1953. Un llast que consagra una gran aberració antidemocràtica: donar caràcter legal als privilegis d'una organització religiosa determinada. Un escarni tant del principi de laïcitat de l'Estat com del principi de llibertat religiosa. Emparant-se en el Concordat, la Conferència Episcopal exigeix i el ministre Wert s'agenolla. Ja el president Zapatero va pagar les seves reformes en matèria de costums -que, segons la jerarquia eclesiàstica, havien d'encendre Espanya- millorant de manera substancial el finançament de l'Església catòlica. Uns paguen, els altres els entreguen l'escola perquè puguin adoctrinar la canalla. Cap d'ells ha denunciat el Concordat. Al CCCB, en l'exposició En Transició hi havia un espai perquè el visitant plantegés les seves preguntes. Les més repetides eren sobre la legitimitat d'un règim democràtic, presidit per un rei nomenat pel dictador, que no ha condemnat judicialment els crims del franquisme. La monarquia està en qüestió, la gran majoria dels dirigents del franquisme ja no hi són (se'n van anar impunes), encara que segueixen alguns dels seus hereus, però a l'Església encara no se l'ha posat al seu lloc.

2 . COOPTACIÓ. El president del govern Mariano Rajoy va parlar durant gairebé dues hores a les Jornades del Cercle d'Economia de Sitges i els mitjans de comunicació només en van saber treure dos titulars: "No apujaré l'IVA" i "A Europa els països petits no compten". Dos enunciats ben escarransits: el primer ja el va donar l'any passat i al cap d'un mes havia apujat l'IVA. Per tant, tindrem la prudència de deixar-lo en suspens. El segon demostra les poques ganes que té el president de fer amics a Catalunya. Dir-li al teu potencial interlocutor que no és ningú no és la millor manera de negociar. Rajoy ve a Catalunya sense tenir cap proposta per guanyar-se la ciutadania. No sereu ningú, això és tot. Insolència del que es creu propietari del solar. Tanmateix, probablement sense voler, Rajoy ha fet el que havia negat fins ara: reconèixer que Catalunya és un país, encara que només sigui per dir-li petit.

Ens podríem preguntar: per què parlen els polítics si no tenen res a dir? Però un polític no té l'opció de callar. La paraula és el primer instrument de la política: en democràcia als ciutadans se'ls governa per la paraula. Parlar per no dir res és una ofensa que desqualifica el polític que la practica. I en una situació d'emergència com la que estem vivint, l'ofensa és acarnissament. ¿Incompetència o menyspreu pels ciutadans? Insuportable lleugeresa del polític d'aparell el mèrit principal del qual és no haver creat mai cap problema a qui el va escollir, no haver-li donat cap motiu per pensar que podia ser millor que ell mateix. Misèria del sistema de cooptació que regeix als partits polítics.

3 . NOTÍCIES. "Tinc una bona notícia: tot el món va millor que nosaltres. Si dubteu que sigui una bona notícia, imagineu-vos si fos al revés". Ho va dir ahir el conseller Mas-Colell en un acte públic. Millor aquest acudit que sentir repetir a Rajoy i De Guindos que el pitjor ha passat i que ja s'albira la sortida. Variacions de l'humor negre.

stats