Nosaltres i Erasme
Fa cinc segles, Erasme de Rotterdam va trobar el gust a la democràcia i a les tradicions cíviques en les ciutats burgeses dels Països Baixos. A França hi va desenvolupar la seva fam intel·lectual i el rebuig a l’academicisme. A Anglaterra, amb l’ajut de Thomas More, va endegar la síntesi entre pensament clàssic i pensament cristià. A Itàlia es va imbuir d’esperit renaixentista, va consolidar el seu afany reformador i va aprendre els secrets de la revolucionària impremta. I finalment, Suïssa va ser el seu refugi. Va ser, sens dubte, el gran humanista europeu. Simptomàticament, a la península Ibèrica no hi va voler posar mai els peus: la trobava un lloc poc segur, on la Inquisició tenia massa poder.
La Catalunya medieval havia format part del cor d’Europa. A partir del Renaixement cada cop li va costar més treure el cap. Mentre tot girava al voltant del Mediterrani, ho va tenir més fàcil. Quan el centre es va moure cap a l’Atlàntic i cap al nord, va perdre pes. Si ens elevem per sobre de les lluites peninsulars, l’afany català en la modernitat (segles XVI, XVII i XVIII) i la contemporaneïtat (XIX, XX i XXI) ha consistit a mirar de tornar a trobar el seu lloc a Europa. Sens dubte, no l’hem trobat. Ens hem quedat sempre encallats dins la monarquia hispànica, conqueridora i imperial primer, i decadent després.
El Noucentisme va ser l’últim intent seriós de posar Catalunya al mapa. Els nostres intel·lectuals van sortir a recórrer Europa, a formar-se, a trobar models per bastir un miniestat català. La resposta espanyola, violenta, va ser la dictadura de Primo de Rivera. A més, com explica Jordi Casassas en l’assaig que acaba de rebre el premi Carles Rahola, aquella voluntat europeista va coincidir amb l’ensulsiada continental de la I Guerra Mundial i, de fons, amb la creixent confrontació entre comunisme i feixisme que portaria a la II Guerra Mundial. Ni l’europeisme ni la concòrdia de classes del Noucentisme van trobar el moment adequat.
Després de més d’un segle d’intents frustrats, el catalanisme ha optat ara per trobar el seu lloc a Europa per la via de l’estat propi. Novament es troba, però, amb una Europa en crisi. Quan volem esdevenir europeus de ple dret, els britànics en marxen i l’euroescepticisme xenòfob creix arreu. L’eix franco-alemany no té prou força ni voluntat per liderar un pas endavant. No tenim sort. La nostra empenta coincideix amb una Europa paralitzada, espantada. Els règims nacionals sorgits després de la II Guerra Mundial trontollen: els grans partits socialistes i conservadors van de baixa. Ressorgeix la ultradreta i apareixen populismes de diferent abast.
Cal ser-ne conscients. Sóc dels que pensen que el camí emprès no té aturador. Recular suposaria tornar més enrere que la casella de sortida autonòmica. Cal seguir, doncs. Però hem de tenir clar que el context europeu no ajuda. Ens ajuda, en tot cas, la debilitat d’Espanya, debilitat que també té una clau europea: Espanya creu poc en Europa, és un estat molt nacionalista, que a més se sent dèbil i, per tant, desconfia de Brussel·les i Berlín. Ser-ne part li va anar bé per girar full de la dictadura i modernitzar-se a força de subvencions, però ara que van mal dades, ara que ha de rendir comptes, mira de fer la viu-viu, la picaresca de sempre: fer veure que compleix sense complir, donar les culpes del dèficit als governs autonòmics, suplicar pròrrogues... Europa ja sap que Espanya és un problema. I tanmateix té por que sense Catalunya sigui un problema més gran. ¿Com ho podem fer perquè Catalunya no sigui vista com un problema, sinó com una part de la solució per a Europa, per fer una Europa més democràtica i dinàmica, una Europa que com Erasme agafi el millor de cada terra? Aquesta és la qüestió.
