Publicitat
Publicitat

Envelliment del graciós

A la novel·la, al cinema i a la vida, que sovint s'assemblen tant que no els distingiries ni al microscopi, al personatge del graciós que ho és però no gaire, els anys li van acumulant capes de patetisme superflu. No m'atreviria a dir que és el cas d'Alfonso Guerra, tot i que en presenta alguns trets que ens podrien confondre. La Transició espanyola fou el seu gran escenari: algunes ocurrències han quedat a uns quants llibres de memòries, seves i d'altres. Però l'enriquiment precipitat de l'entorn familiar o el famós viatge en Mirage perquè un embós de circulació l'havia posat nerviós, entre altres gestos, desvetllaren alguns tics caciquils de la seva personalitat.

Com a bromista o graciós, un dels seus temes preferits és el nacionalisme català, sobretot entès a la manera de Convergència i Unió. Amb aquest bagatge acudí a l'auxili del PSC-PSOE en la campanya d'unes autonòmiques, amb no gaire fortuna: abusà de l'exabrupte fàcil i va demostrar no tenir coneixement dels punts sensibles de la societat catalana. Crec que va ser Jordi Pujol qui el va convidar a intervenir en futures campanyes: l'aportació de Guerra es traduïa en resultats electorals negatius per als socialistes.

Ara va de tournée presentant un altre llibre de memòries. En passar per Barcelona, ha llançat el pitjor insult a un poble: suposar-lo políticament, culturalment tan pobre que els seus polítics el poden manipular en afers com el sentiment sobiranista, que segons ell no ve del poble català sinó dels seus polítics. I nega en rodó el dret a decidir: no existeix, diu, és un contrasentit que només els catalans, i no tot Espanya, puguin decidir sobre Catalunya.

Amb amics així... Però Pere Navarro ho solucionarà tot amb el federalisme, pura màgia potàgia . O no?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT