OPINIÓ
Opinió 01/09/2017

Emergències

i
Joan Melià
3 min
Emergències. / CÈLIA ATSET

Les crisis extremes fan aflorar les cares més bones i les més dolentes de les persones, les organitzacions i els col·lectius. Dos fets recents —procés català i atemptats— han provocat emergències com aquestes. Bogeria assassina, solidaritat, intoxicació informativa, racisme, eficàcia dels serveis públics, odi, seny comunicatiu, comprensió intercultural, explicacions argumentades, manipulació d’informes, actuacions serenes, irresponsabilitat... L’extremisme negatiu d’aquestes posicions s’ha manifestat sobretot en el marc espanyol. Diverses causes ho deuen explicar. Però, sens dubte, la més important és que impliqui Catalunya. Els anys transcorreguts des de 1978, en lloc de servir per a amortir els efectes dels segles d’animadversió contra la realitat catalana, han continuat alimentant-la. I n’han aparegut els fruits: d’una banda, un creixent rebuig a tot el que és català i, de l’altra, un major desig d’independència. Per Catalunya, hi circulen idees i valoracions favorables i contràries a la secessió i a la gestió dels efectes dels atemptats; els mitjans de comunicació i els articles d’opinió ho demostren. Però, ¿i per la resta d’Espanya? Deixant els altres territoris de parla catalana i salvant escasses excepcions, pel que es veu en els mitjans de comunicació i les opinions publicades hi ha unanimitat: tothom en contra. Hi ha d’haver persones, en aquests territoris, que pensin diferent. Però no els veuen ni els senten. Potser perquè tenen la percepció que no és cosa seva, per la peresa d’entrar en unes polèmiques en què les vísceres manen sobre els cervells, o per la por de discrepar del pensament dominant. I això que, segons diuen, el pensament únic és a Catalunya on s’imposa.

A més de les conseqüències tràgiques i de l’exemplar resposta ciutadana, els atemptats han deixat veure fins on arriba la brutor en segons quins àmbits de la política i el periodisme.

Com sempre, també hi ha aparegut la discussió sobre el català. Han atacat el president, la batlessa i altres portaveus perquè han informat en català; també, perquè ho han fet en català, castellà, anglès i francès. Sembla que l’objectiu real que tenen els qui vehiculen aquestes queixes és que el castellà sigui la llengua predominant sempre o —en la versió més simple— que el català no s’utilitzi mai. No és una raó comunicativa. Es tracta de preeminència i submissió. Si hagués estat a Portugal, ningú s’hauria queixat que les rodes de premsa fossin en portuguès. És clar, per tant, que tenen més respecte a les comunitats lingüístiques ‘estrangeres’ que a les que parlen llengües que, segons la Constitució, també són ‘espanyoles’.

És el mateix cas de les reclamacions de més castellà a l’escola, de les Balears, per exemple. No els pot preocupar que no aprenguin castellà (es veu prou, que n’aprenen), sinó que la por que tenen és que tots els infants de les Illes arribin a poder expressar-se en les dues llengües amb naturalitat; que, des d’un punt de vista efectiu, desapareguin les bosses de monolingües castellanoparlants.

Aquests monolingües són usats com a argument per a justificar la supressió del requisit de coneixements de català als llocs de feina. No és exactament aquest cas, però està en la mateixa ona la voluntat d’IB-Salut d’eximir del requisit de coneixements de català el personal sanitari. Podria semblar raonable, excepcionalment, l’exempció transitòria quan hi ha manca de professionals d’una determinada especialitat mèdica. Però per a l’àmplia majoria de llocs de feina hi ha prou especialistes en medicina que també tenen els coneixements de català adequats. La decisió de suprimir el requisit no millora en res la qualitat mèdica ni d’atenció (‘exigir’ el català significa que els professionals puguin atendre en català i en castellà), sinó que respon a la submissió dels gestors d’IB-Salut a determinats sindicats i lobbys gremials. Retirar el requisit, a part dels efectes negatius sobre els ciutadans, també seria un greuge i una burla contra tots aquells especialistes que tenen els coneixements exigibles, ja sigui perquè els han adquirit a l’escolarització obligatòria o per una formació posterior.

Després de prop de 40 anys d’ensenyament del català a les escoles i de més de 30 de la Llei de normalització lingüística, només es pot explicar un plantejament com aquest en el marc d’un estat que no respecta la diversitat. I sembla que Espanya només pot tolerar aquesta forma d’organització. Tant si és l’Espanya de Franco com si és l’Espanya democràtica.

stats