Em dic Angelos Katsouranis

Em dic Angelos, com em podria dir qualsevol altre nom, i vaig néixer a l'illa de Sifnos, al mar Egeu, Grècia. Tenc 65 anys i ara en fa cinc que no tenc feina. Som un home pacient i un gran admirador dels nostres antics filòsofs i dels nostres poetes. Tal com Sòcrates, sempre he cregut que el millor de tots els béns possibles és el coneixement i, el pitjor dels mals, la ignorància. Quan tenia 18 anys ja em sabia els noms de quasi bé tots els filòsofs de la Grècia antiga i podia recitar desenes de versos de poetes moderns i clàssics. De tots ells, el que més m'entusiasma és Giorgio Seferiades: "Quina cosa és Déu? Quina cosa no ho és? I enmig d'ambdues coses? La meva passió per la lectura, la filosofia i la poesia em permeteren accedir a un lloc de feina com a ajudant a la biblioteca municipal, on vaig estar per més de 35 anys i vaig ser, he de dir-ho, molt feliç. Fa cinc anys, el batlle ens va reunir a tots i ens va donar la notícia: els doblers s'havien acabat i els del govern central havien ordenat que ens fessin fora els de la biblioteca i alguns altres funcionaris. I així fou com la bibliotecària en cap, que es deia Aglaia, i el seu ajudant, que com ja us he dit, era jo mateix, vàrem quedar sense feina. Mai abans no havia sentit parlar d'Angela Merkel, ni de la Troika, ni del dèficit, ni del Fons Monetari Internacional. A partir d'aleshores, no hi havia dia que els diaris no vinguessin plens de les mateixes històries; o, potser, abans no ens hi havíem fixat. A mi, el que realment m'interessava ja us he dit el que era: llegir els nostres filòsofs i els nostres poetes, així que la part més trista de la història fou quan ens digueren, a Aglaia i a mi, que arraconàssim tots els llibres de la biblioteca dins capses de cartró per tal que no es fessin malbé. I així va ser com el que abans era una biblioteca plena de vida i de llibres ordenats en els seus respectius prestatges, per autors o per matèries i, en definitiva, una important font de coneixement per la gent del nostre poble, de sobte es va convertir en un gran magatzem estibat de capses marrons, ben tancades i ben precintades. Arribat a aquest punt, he de confessar que vaig tenir la temptació d'endur-me sis d'aquells llibres, vull dir robar-los, però una simple mirada d'Aglaia va ser suficient per aturar-me.

Amb el que em pagaren cada mes durant uns anys, que no era gaire, i amb alguns estalvis de l'herència dels meus pares, anava subsistint, si bé enfrontat a l'evidència que el racó s'anava escurçant i amb el pensament posat en aquells versos de Giorgios Seferiades: la meva sort és la d'un arquer que no ha endevinat el blanc.

Un bon dia, mentre dormitava sota el parral de la meva casa, vaig sentir el rossegar d'unes passes pesants i els panteixos entretallats del meu veïnat, Giórgos Ezquenazzi: Angelos, Angelos!, anava cridant mentre s'apropava pel caminoi: "Aglaia ha caigut pel penya-segat. És morta".

Just uns dies abans, Nikólas, que era nebot d'Aglaia i, a la vegada, director de la sucursal del banc del poble, havia anat a veure-la per donar-li, diuen, males notícies. Just aquells mateixos dies jo, que ara m'interessava molt pel que deien els diaris sobre l'economia de Grècia, havia llegit que les màximes autoritats del Fons Monetari Internacional acabaven de reconèixer que el rescat de Grècia havia estat un gravíssim error, que no hi havia raons per haver hagut d'asfixiar l'economia i la gent del meu país d'aquella manera tan cruel i tan desconsiderada com s'havia fet, i que aquesta era la causa principal de l'estancament de l'economia grega i, per tant, dels acomiadaments i dels desnonaments despietats dels quals molts havíem estat víctimes. De fet, Giórgos i jo, asseguts a la taula de la seva cuina, cercant la fresca i honorant, com ens era costum, una botella de vi, un tros de pa, un platet amb oli, unes olives i mitja peça de formatge, ja feia mesos que dèiem que aquell no era el camí. Aglaia, per part seva, les poques vagades que es reunia amb nosaltres, el que solia dir i repetir era: jo, des que es va morir Anastasi, ja no tenc ni per comprar oli. I jo, que com ja he dit som un home molt pacient, el que em vaig demanar aquell capvespre trist era: ¿com es pot sobreviure quan un no pot ni comprar oli i els llibres dels filòsofs i dels poetes són en un magatzem fosc, tancats i precintats dins capses de cartró?

I, pel que fa a la resta del món, que per mi, com per Seferiades, no va gaire més lluny d'on acaba la Mediterrània, poca cosa més puc dir perquè, tot i que sembli tan a prop, de fet tot és molt lluny d'aquí on jo he viscut sempre. Però, pel que sent i el que llegesc, crec que la diferència és, més aviat, poca.