Avui, ja us avís d’entrada, és un d’aquells dies en què tenc més preguntes que no pas respostes. A partir de l’'affair' #EnsHanFurtatLoLlucAPeu, fa dies que intent saber què és allò que realment remou la consciència dels mallorquins i em costa trobar un adjectiu concret que ens defineixi: som polièdrics de mena. El tancament d’hospitals, els incendis dels busos de l’EMT o les dones cremades per aquells que deien estimar-les no foren temes cabdals capaços de crear un corrent d’opinió semblant al drama nacional que ha suposat la hipotètica suspensió cautelar d’allò que –a partir d’ara ja ho podem afirmar– és la marxa de Mallorca.
Els mallorquins, gràcies al #LlucAPeu, ens hem manifestat com un poble simbolista. Som completament indiferents a la realitat, però, ai las, que no ens toquin les essències. Ara, també us diré que som un poble d’adorar els símbols d’enfora i a deshora (i perdonau-me el rodolí). Com va passar amb Casa Roca –o ara que tancaran Casa Bet–, jo voldria saber quants d’aquests defensors a ultrança de la marxa de marxes hi han participat en els darrers 5 anys. Les trobades populars, aimats lectors, es mantenen vives per l’interès de la gent, no des del sofà. Els pancaritats són ben vius arreu de l’illa i no necessiten cap tipus de protecció especial. Però clar, una cosa és caminar 48 km i l’altra, menjar-se una bona panada amb un tros de coca d’albercoc.
La contradicció eterna seria un altre tret que ens defineix en essència. Aquells que fa un parell d’anys bramaren contra el govern de torn perquè no subvencionava la Feria de Abril, un altre símbol nostradíssim, ara han criticat que aquesta subvenció hagi deixat els comptes buits. Que el finançament provingués de diferents organismes –la Fira d’Abril la patrocina l’Ajuntament de Palma– ens és igual. Allò que ens agrada és criticar. Mai no permetis que un detall insignificant t’espenyi un bon debat a la fresca. I a l’altre costat de l’hemicicle, els abonats a la teoria de conspiració també trobaren la seva línia argumental: Francina I, la catalana, havia orquestrat tot això perquè els marxaires de Lluc s’apuntassin al moviment casteller i poder esdevenir el Cirque du Soleil de la Mediterrània. Com haureu comprovat, som talment un gelat de #TuttiFrutti fet societat.
D’altra banda, ja seria trist que una marxa que va superar el tancament del bar que li donava nom no hagués superat la presidència de Miquel Ensenyat. Per això, Ensenyat, un home del tercer sector, s’ha oferit a regular el trànsit amb ses mans si així salvava la trobada de trobades. Però vius, a veure si encara tindrem un disgust. Sovint intentes fer un bé i acabes empipant els policies locals que t’acusen d’usurpar-los les funcions. Ara que hem descobert aquestes noves qualitats del nostre president, m’agradaria veure’l marxant amb la Part Forana –#LloretTambéExisteix– i regulant el trànsit quan s’espenyi un semàfor a Manacor. Benvolgut president, és perillós govenar a cop de piulada. El centralisme és un monstre d’ulls verds i no només Madrid o Barcelona ens maten. Palma també aniquila, de vegades. I Mallorca som tots, no només la gent que decideix marxar des d’allò que va ser el bar Güell.
Centralistes, tardans, conspiranoics... sé que ha estat un retrat dur, però els mallorquins som així. Potser la gent dirà que m’he passat de crític. No ho discutiré. Això també és ser mallorquí. Però us confessaré una cosa fent meus uns versos de Salvador Espriu: a pesar de tot el que he escrit, “sóc també molt covard i salvatge /i estimo a més amb /un desesperat dolor /aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”. Bona marxa a tots.
