OPINIÓ
Opinió 17/03/2017

Don Vito

Melcior Comes
3 min

Aquesta setmana s’ha celebrat el quaranta-cinquè aniversari de l’estrena d’una de les millors pel·lícules de la història, ‘El Padrí’, que va dirigir Francis Ford Coppola. La vida de la família Corleone continua fent ballar el cap dels aficionats al cine, i s’ha convertit no només en un punt de referència en la història de l’art, sinó un mirall on s’han anat a buscar els criminals de mig món, a més d’una clau interpretativa a l’hora d’entendre el fenomen de crim organitzat. Però no només; qualsevol grup humà que acapara poder pot acabar funcionant com un clan mafiós: una empresa, un sistema literari, un partit polític, etc. Els casos recentment divulgats de corrupció policial per part d’un plegat d’empresaris ‘de la nit’ mallorquina ens ho ha tornat a mostrar: hi ha nuclis de poder organitzats com estats dins l’estat, amb els seus reietons i sequaços, les seves pròpies lleis, tributs, codis d’honor, justícia, fidelitats i venjances.

Don Vito Corleone se’ns presenta com això: un rei a l’ombra, un magnat dels negocis il·legals –joc, prostitució, extorsió, drogues, finalment–, que té en el seu poder policies, polítics, jutges i periodistes. L’enterramorts Amerigo Bonasera (nom que significa ‘Amèrica, bona nit’, tota una benvinguda a un submon de crim; Amèrica, desperta del somni; el primer que diu és “Crec en Amèrica…”) es presenta a la primera escena, el dia de les noces de la filla del gran Padrí, per a demanar-li un favor: que vengi la seva filla d’una agressió masclista que la justícia ordinària ha deixat impune (hi ha un tema més actual?). Només per aquesta primera escena la pel·lícula ja mereixeria ser un clàssic. El Padrí pot fer justícia, sí, ben al marge del sistema legal ineficaç, però demanarà fidelitat, amistat, reconeixement, submissió: aquell providencial ‘respecte’. Acceptar la justícia del Padrí és pactar amb el diable. Tot favor que et faci l’hauràs de tornar.

També em fascina la semblança d’aquesta història amb les rondalles mallorquines. Això era i no era Don Corleone, un rei que tenia tres fills; l’un massa impulsiu i arrauxat, l’altre massa mel·liflu i covard, i el menut, que en principi no vol saber res de la seva família i els seus negocis, però que acabarà sent el nou Don, empès per un afany en principi moral de venjança (li maten l’esposa, a més d’atemptar contra el pare: són meravelloses les escenes rodades a Sicília, aquell paisatge, com el nostre, i aquell amor sota les figueres, camins de carro, marges i sol coent). Michael Corleone, Miquelet.

Com una rondalla mallorquina, està estructurada en cinc grans fases –també com les tragèdies de Shakespeare: l’estructura horaciana–: i totes duren exactament 35 minuts, formant una llarga pel·lícula de tres hores que ens continuem empassant cada vegada igualment fascinats, entre la pietat i el terror. És la història d’un al·lot que no volia jugar el joc criminal dels seus, però que acaba sent el mafiós més despietat de tots, perquè té intel·ligència i sap deixar-se assessorar. En posar la seva família en el centre de tot, l’acabarà destruint, com fan tots aquells que no basen la seva vida en uns certs valors innegociables. La frase “els farem una oferta que no podran refusar” es converteix en un lema moral, en el símbol d’un poder que no s’atura davant de res ni davant de ningú, i que no coneix més que –aparentment– la fidelitat de la sang i del llinatge; encara que qualsevol et pot trair, fins i tot un germà. El cicle de la venjança és indeturable; el mal més vell de tots.

El gran art és això: forma, moral, estil i una clau que no falla a l’hora d’entendre’ns… El Padrí és viu, encara que mori jugant amb el net, entre les tomaqueres.

stats