Distorsions perceptives

L'esquerra, en general, té tan poca confiança en les seves possibilitats que, quan ha d'anar de cercar referents alternatius que farien més respirable l'atmosfera, els cerca o, millor dit, els inventa en camp contrari.

Amb la irrupció de Jaume Matas assistírem a la reconstrucció d'un "Cañellas" que no tenia res a veure amb el Gabriel Cañellas real. Deixem de banda el fet que l'absolució per prescripció va ser immediatament oblidada. Quasi més important resultà la sobtada transfiguració de l'expresident en l'imaginari progressista per oposar-lo al nouvingut llogater del Consolat de Mar.

Qui tant s'havia prodigat amb empresaris per no reunir-se mai amb els representants dels treballadors o qui comentava una multitudinària manifestació amb un sectari "no n'hi ha cap dels nostres" va esdevenir paradigma del diàleg. Qui, després de desfer-se d'UM, va intentar crear un sistema escolar dual, amb escoles castellanes i escoles mallorquines, va esdevenir representant de les essències del mallorquinisme polític. Qui havia estat criticat per la impostura de fer-se passar per pagès i qui, per això, havia estat caricaturitzat com a "tractorman" va passar a ser l'autenticitat quintaessenciada. Matas irritava tant que s'havia de cercar un anti Matas a la dreta en lloc de construir un(s) lideratge(s) socials no impostats a l'esquerra.

Ara, el disgust pel fons i per les formes bauzanistes cerca aixopluc a l'ombra d'un Mateo Isern, que, si recorda algú, no és a Cañellas sinó a Joan Fageda. Faran amb ell, salvant les distàncies, el que a Madrid feren amb Gallardón i, a la fi, es trobaran amb el que s'han trobat a Madrid amb Gallardón.

És aquesta esquerra que té nul·la confiança en si mateixa i que ja du ciris a la Sang perquè El Pi de Jaume Font, Antoni Pastor i Josep Melià assoleixi uns bons resultats electorals. I això que, segons han demostrat Gonzalo Adán i Miquel Payeras a El complejo comportamiento del voto balear , les Illes Balears són sociològicament d'esquerres. El que succeeix és que, mentre la dreta aconsegueix dur a les urnes els seus votants, l'esquerra que inventa ídols entre els dirigents del PP convida a quedar a casa molts dels seus.

A El poder escena Luis Arroyo, emmarcant-la en una reflexió antropològica avalada per multitud de dades científiques i un repàs minuciós de la retòrica i de la iconografia contemporànies, descriu magistralment la dimensió teatral de la política i els codis que inciten a la mobilització, a l'acceptació o al tancament de files. Arroyo ha difós a Espanya les teories del psicòleg nord-americà Jonathan Haidt -vaig passar un guster amb el seu La hipótesis de la felicidad .

Sosté Haidt que ser d'esquerres o de dretes, progressista o conservador, és una qüestió, per ventura innata, més vinculada a les emocions, emocions morals, que al raciocini. Depèn del grau de sensibilitat que experimentem en relació a set sensors bàsics: cura/protecció (preocupació pel patiment d'altri, la compassió), justícia/reciprocitat (rebuig del tracte injust, de la desigualtat), pertinença (sentiment de pertinença a un grup), autoritat (visió de l'ordre social i les obligacions cap a les relacions jeràrquiques: obediència, respecte, assumpció del propi rol), llibertat positiva (drets que tan sols un estat pot garantir), llibertat negativa (dret a fer el que es vulgui sense intromissions) i puresa/santitat (d'una manera molt general religiositat o tradicionalisme). Tots, inevitablement, som conservadors o progressistes. Els progressistes són molt sensibles a la cura, la llibertat positiva i la justícia; els conservadors a la puresa, l'autoritat, la llibertat negativa i la pertinença.

José Ramón Bauzá articula el seu discurs i la seva praxi com si l'únic sensor moral que tenguessin, no activat sinó hiperactivat, ell i els seus votants fos del de pertinença, a la nació espanyola fins a un punt que distorsiona les seves capacitats perceptives.

Bauzá és un nacionalista i veu nacionalistes per tot arreu. Com a bon nacionalista veu, sobretot, nacionalistes enemics als quals cal anihilar. Hi ha un enemic exterior que ens vol annexionar i que té a la seva disposició una quinta columna infiltrada. Però, al país real quasi no hi ha gaire nacionalistes ni de la seva nació ni de cap altra. A no ser que Bauzá confongui amb expressió nacionalista una celebració d'una Copa del Món guanyada per selecció espanyola i els altres la confonguin amb la participació en l'anada a del Güell a Lluc a Peu.

Bauzá és un nacionalista. Pels nacionalistes només hi ha un estat perfecte: una cultura i una llengua encerclades per unes fronteres, dins les quals altres llengües o cultures tan sols poden tenir una vida subordinada a la primera. No entén que es pugui conviure en pau. La coexistència per a ell és sinònim de conflicte. Un conflicte que tan sols existeix al seu cap, perquè a les comunitats de veïns, als bars, als llocs de feina i als carrers no es manifesta quasi mai. No existeix, però li agradaria que existís.

A la comunitat autònoma real hi ha altra casta de conflictes. Hi ha persones que viuen, realment, un segle XXI que sembla el segle XIX. No tenen doblers per desdejunar. Moren de tuberculosi. Treballen sense contracte. Són desnonats. Romanen llarg temps a l'atur sense prestacions. Quan algú incideix que aquesta és la comunitat real i no la dels conflictes lingüístics i nacionals, Bauzá -i també el senyor Isern- perd els papers. S'irriten molt. Acusen qui gosa de fer demagògia amb desgràcies individuals que, a base de ser moltes, esdevenen col·lectives.