Els estats, des que el món és món, són una cosa ben mòbil i curiosa: la història política del globus és la història del ball de fronteres, massa sovint bastides a cops de canó. Els estats s’han ajuntat, separat, fusionat i tornat a separar, s’han venut territoris entre ells, fins i tot han abandonat les seves colònies d’un dia per l’altre, deixant-les a la deriva perquè per fi es governessin soles. No hi ha un essencialisme polític sobre aquest extrem; durant la història s’ha vist de tot, doncs. Espanya no ha deixat de perdre territoris des de fa més de tres segles: a Amèrica –de Nou Mèxic a Puerto Rico–, Àsia –de Filipines a Goa–, Àfrica –de Moçambic a Casablanca, i encara queden els emplaçaments a Melilla, etc.–, i a Europa –de Bèlgica a Niça–, o Oceania –de les Illes Marianes a Tahití–. La història d’Espanya és la història d’un Imperi que creix i que s’enfonsa, i sempre per les mateixes raons.
Dir que Espanya és indissoluble és anar contra el que diuen tots els llibres d’història, doncs: Espanya és la cosa més políticament trencadissa d’Occident. Tampoc no s’hi val dir que ara tenim una Constitució que diu no sé què sobre la sobirania única, perquè de fet, si de veritat s’han de respectar les constitucions i s’han de reformar pels procediments que elles mateixes estableixen: ¿per què no diem clarament que la Constitució del 78 es fa sobre la legalitat franquista, i no sobre la Constitució de la República del 1931? Si el que diuen els constitucionalistes fos veritat, la constitució vigent seria la de la República, que ningú s’ha encarregat de reformar ‘pels procediments que ella mateixa establia’, sinó que la força franquista la va llençar directament a l’abocador, fundant unes Lleis Fonamentals que, convenientment modificades, van donar pas a la tèrbola constitució que ara impedeix anar més enllà. Les lleis s’han de respectar, és ben cert, però que no ens expliquin llegendes. És com en aquella pel·lícula del director Night Shyamalan: sovint sembla que els adults s’han vestit de monstres perquè els nens no s’atreveixin a anar més enllà del bosc. La llei no s’ha de fonamentar en la por sinó en el pacte.
La descomposició espanyola és indeturable, encara que a curt termini arribin a posar alguna barrera a aquest enderrocament, motivat per un tipus de politiqueig imperial, poc adient per a governar una societat liberal, oberta i culturalment diversa. Margallo, el ministre, ha dit que un atac terrorista se supera, però no la ‘dissolució’ d’Espanya. I té raó: o té ‘la seva raó’, la raó del qui viu millor enfrontat a la violència que a la democràcia. Un estat sempre prevaldrà contra la violència desorganitzada del terrorisme: té més mitjans, més força, més diners, més capacitat d’esclafar. La sang que li obliguen a vessar l’enforteix. Però un estat no pot fer-hi res davant de la desafecció expressada democràticament, amb les manifestacions al carrer, amb el vot cap a les tendències ‘secessionistes’. Contra ETA vivien millor que contra el secessionisme català, perquè és més fàcil exercir la força de la llei que asseure’s a pactar una altra visió de l’ordenament jurídic. Només cal que canviïn d’opinió, com ho han fet els catalans, per altra banda, que en qüestió de cinc anys s’han fet independentistes, des d’un federalisme de cor, o des d’un autonomisme més avariat que un tren de rodalies.
De moment, tot és menyspreu i mentida. Ara es nega que l’independentisme tingui capacitat de convocar milions de persones; però aquest creix a còpia de menyspreu, de la manca d’alternatives respectuoses i factibles. Els vells cor de pedra estan cada vegada més sols, enyorant –sembla– aquells bon temps en què tothom callava quan sonaven les bombes.
