Aimats lectors, duc un disgust de mort –que just suara compartiré amb tots vosaltres perquè, si no, no tendria sentit començar aquesta contra de manera tan efectista–. No està confirmat, però diuen que Shakira i Piqué s’han separat. Si a Catalunya no hi havia brou a bastament amb Rajoy amenaçant les escoles i instituts de tallar-los la llum, ara arriba aquest nou dany col·lateral per mor de la toixarrudesa de voler decidir a unes urnes: l’amor de la parella mixta per excel·lència que demostrava que Catalunya era poble d’acollida –i de postal– es podria haver acabat. Conten els entesos que el futbolista i la cantant fa setmanes que no pengen fotos plegats a #Instagram i que Piqué ja no celebra els gols amb els dos dits junts, en clara al·legoria al seu amor –ambdós nasqueren un 2 de febrer–, i les alarmes ja s’han activat. Són els perills de viure i exposar les teves pujades de tensió coronària al món mundial. Quan deixes de fer-ho, amb només un cop de ratolí, la gent se’n tem, que els tords, al teu coret, volen baixos.
Abans, quan #Mocedades cantava allò de 'Tómame o déjame', ploraves la teva dissort de portes endins, tot i que l’amor de la teva vida fes olor “de leña de otro hogar”. En canvi, ara, això ha quedat antic i les penes es ploren a l’àgora perquè hi hagi molt de públic i la gent tengui clar per quin bàndol ha de prendre posicions en cas de guerra freda. No sé vosaltres, però en aquest cas costa triar. Ell és guapot i té sentit de l’humor –dos atributs que la coctelera de la genètica poques vegades posa a un mateix gintònic– i ella ens ha convidat a anar de creuer i ha donat un nou sentit a fer una volta en bicicleta tota descambuixada, 'ergo' esperem que quedi tot en un petit ensurt.
A menor escala, com sempre, aquesta setmana a ca nostra també hem viscut un episodi de desamor a través de les xarxes, però amb protagonistes molt menys glamurosos. Alberto Jarabo, el secretari general de Podem, anunciava que no formaria part de cap òrgan de direcció després de les primàries i Laura Camargo –la dona a qui totes les messions donen per successora– li responia amb un panegíric amb regust de cicuta que ell no va dubtar rebatre. Jarabo no és #Sòcrates ni Camargo, #Garcilaso; per tant, el combat dialèctic, com podeu imaginar, va anar d’aquella manera.
A primer de columnista t’ensenyen aquells versos de #Neruda que deien que “es tan corto el amor y tan largo el olvido” i avui ha arribat el meu moment d’emprar-los gràcies a J&C, els Capulet i Montagut de la formació morada balear. El món assembleari té les seves servituds i orejar-ho tot a vista de tothom sembla que és un dels seus manaments principals. El grup que havia de revolucionar la política illenca –i mundial– ha entès, a força d’ensopegar comunitat a comunitat en la mateixa pedra, que una cosa és la política teòrica d’idees debatudes a l’entorn càlid d’una aula universitària i una altra l’arena política on els sentiments reals i els interessos tangibles d’un grup de militants concrets poden dinamitar-te qualsevol grup parlamentari. Va ser Enric IV de França qui pronuncià allò de “París ben bé val una missa”, una màxima que a Podem podrien aplicar-se pactant un codi de silenci si d’aquí a dos anys aspiren a revalidar els resultats, però, ai las, les ganes de protagonisme... ens perden.
Mentrestant, a la pell de brau un altre rumor morat ens ha alegrat la setmana: Pablo Iglesias podria haver tengut més que paraules amb la presentadora Paula Vázquez. Ella ho ha desmentit per terra, mar i aire, però ja sabeu que cert tipus de premsa mai deixa que una veritat li espenyi un titular.
I abans de dir-vos adéu fins la setmana que ve, una pregunta a l’aire: no us ha sobtat com ha passat de desapercebut l’incendi sorpresa del Palau de la Justícia de València amb milers de documents cremats que faran que moltes causes no puguin ser jutjades? O és molt més interessant parlar d’urnes, paperetes i impremtes escorcollades? Tancaré la paradeta. Crec que se m’està encomanant el gust per la teoria de la conspiració i jo aspir a ser un columnista respectable –o no.
