Deia Martin Luther King que per tenir enemics no calia declarar una guerra sinó que n’hi havia a bastament de dir allò que pensaves. No seré jo qui li porti la contrària a l’artífex de la marxa sobre Washington, i molt manco després d’haver fet de jurat en un concurs de 'playbacks' infantils a Santa Margalida la setmana passada. Val a dir que no vaig haver d’afrontar tot sol aquesta empresa titànica. 'Deo gratias', m’acompanyaven dues de les dives més reputades del panorama balear –Vivian Caoba i Victòria Maldi– amb qui vaig tenir l’honor, i de passada la coresponsabilitat, de jutjar les habilitats fonomímiques de tots aquells que volgueren pujar a l’escenari.
Fins aquí, aquesta aventura no donaria ni per a un microrelat a la manera de #PereCalders si no fos perquè hi va haver pares –bé, de fet només en va ser un, però que afirmava haver parlat amb molts d’altres– que consideraren que el nostre criteri anava totalment errat. Res a dir. Crec en la llibertat d’expressió fins i tot quan m’afecta directament. El que em va sorprendre ferm, emperò, va ser la virulència i la mala bava del comentari via xarxes socials (el nou patíbul de la crítica contemporània). Doña Ana –mare d’Isabel Pantoja– i Margarita Seisdedos –mare de l’artista de nom canviant que va fer-se famosa per cantar el #NoCambié– varen ser les fundadores d’una escola ben perillosa: la dels progenitors cecs que projecten sobre els seus fills la carrera que no pogueren o no saberen tenir.
No tenc fills ni faig comptes tenir-ne en breu, per la qual cosa no em permetria donar consells sobre paternitat, però qualque cosa falla quan un pare o una mare són capaços de voler tomar públicament i barroera la feina i, sobretot, la il·lusió dels nins que sí que guanyaren amb l’única intenció de llepar les ferides del seu cadell. Gràcies a comportaments com aquest, ha nascut una generació de nins que no toleren la frustració, ni saben què és la cultura de l’esforç. Per sobreprotegir-los, els hem privat d’aprendre que potser no han guanyat aquesta vegada però que, amb ganes i una cançó una mica més moguda, podrien ser els triomfadors de la propera convocatòria.
Tots sabem que això no és res nou. Extrapolat i ampliat, ho veiem molts de dies als diaris: quants d’àrbitres de lligues infantils no fugen cametes ajudau-me després d’haver xiulat una falta o un penal que la grada considera injusts? Ara, i ho experiment amb els fills i filles de les meves 50 millors amigues (i amics), els nins no entenen que NO vol dir NO. Hem volgut ser tan 'hippies' i tan moderns, que hem desterrat la cultura de complir els càstigs sencers (una mica com amb les sentències dels nostres polítics) i del baticul per políticament incorrectes, i els hem deixat plorar o remugar fins que la resposta ha passat a ser afirmativa i han aconseguit la consola nova, les sabates que volien o poder arribar a casa a l’hora que els rotàs. Això sí, després la culpa és de l’escola. Un nin té tot el dret del món a fer una viciadura, i dues, i tres si m’apurau. Però també ha de tenir tot el dret del món a tenir un pare que li faci entendre que per aquí no anam.
Ara ja hem fet tard i arreplegam els fruits d’aquesta filosofia de pa amb fonteta. Ara tenim directors de camps de golf que es creuen amb la potestat de poder emprar aigua de consum humà per regar la gespa dels seus clubs, tot i la sequera que patim. Pobrets, com que ningú va dir-los mai que no. Ara, tenim exministres amb comptes opacs a Panamà que, pobrissons, no comportam veure’ls disgustats i els proposam per a un petit càrrec al Banc Mundial. Ara, aimats lectors, tota la culpa és de l’escola que no els han ensenyat res.
