Publicitat
Publicitat

Del bon funcionari

En temps del comte duc d'Olivares, Espanya era, a criteri de l'historiador anglès John Elliott, un país més ben administrat que França. Alguna cosa deu haver canviat des d'aleshores, i sentim reclamar cada dia, des de gairebé totes les franges de l'espectre polític, empresarial i fins ciutadà, una reforma urgent de l'administració. Un article recent de la professora Marta Espasa (ARA, 03/06/2013) es fa ressò d'aquestes reclamacions, proporciona guies que, al seu parer, haurien de presidir aquesta reforma, i em dóna peu perquè, alhora que comparteixo tant el seu desig com algunes de les seves propostes, vulgui abusar de l'avantatge que molt al meu pesar em donen els anys per posar en perspectiva les seves propostes.

Des dels meus primers contactes amb el sector públic, fa més de trenta anys, he assistit a una degeneració que sembla irreversible de la qualitat de la nostra administració, especialment de la central, que és la que millor conec. Sense atrevir-me a generalitzar, sí que puc recordar generacions de vells funcionaris que, havent desenvolupat una llarga carrera professional en llocs de nivell mitjà, dedicats, per exemple, a sectors industrials com l'energia, la mineria o l'automòbil, en sabien tant o més que els empresaris privats del sector, eren respectats per aquests i podien, per tant, defensar l'interès públic amb coneixement de causa, sense recórrer a dogmes que només poden néixer de la ignorància. Aquests han estat substituïts, moltes vegades, per gent més jove, potser amb més estudis, però sense veritable vocació de funcionaris (deixaré per al final el que al meu parer hauria d'integrar aquesta vocació funcionarial), i per als quals el lloc que ocupen és només un baixador en el trajecte que porta a comeses que estimen més importants. En molts sectors molt sensibles, en què la intervenció pública és molt necessària, el resultat d'això és l'absència d'interlocutors i, en conseqüència, el disseny de polítiques sense cap ni peus, que no fan sinó dificultar la tasca de l'empresa sense servir l'interès general.

Al meu parer, aquesta degeneració no ha estat casual, sinó intencionada: ha estat el primer episodi del procés pel qual tota la vida política del nostre país ha anat caient en mans dels partits polítics. Els governs d'esquerres, començant pels primers del PSOE el 1982, desconfiaven dels alts cossos de l'administració de l'Estat perquè els consideraven hostils, quan no enemics de classe, i procuraven anar-los substituint per funcionaris de menor preparació, però més afins. A aquesta primera selecció va seguir el que va haver de ser un acord, segurament tàcit, entre els partits de limitar la carrera funcionarial als graons inferiors (si no recordo malament, per sobre del nivell de subdirector general deixava d'operar l'escalafó), de tal manera que el funcionari sabia molt aviat que estaria a les ordres d'algú designat a dit, més per lleialtat que per coneixements. A aquest funcionari se li obrien llavors tres camins: aprofitar el certificat d'excel·lència que li donava haver passat una oposició difícil per col·locar-se al sector privat; afiliar-se a un partit i esperar una oportunitat de ser nomenat per a un alt càrrec per la seva filiació política, o resignar-se a vegetar en el seu lloc sense més incentiu que la seguretat en un treball mediocre. Un repàs als consells d'administració de les nostres grans empreses, una ullada a la composició dels successius consells de ministres de la democràcia i un passeig per qualsevol ministeri faran veure al lector qui ha escollit cada un d'aquests camins. No és d'estranyar que la nostra administració estigui com està. Naturalment, això és una caricatura, i hi ha excepcions a la regla.

Així les coses, propostes com les de la professora Espasa corren el risc de ser irrellevants: ¿com podem pretendre crear "agències externes" quan les institucions més independents de l'Estat cobreixen els seus llocs seguint l'estricta aritmètica dels partits? ¿Com podem pensar que aquests admetran una transparència en els processos de selecció quan els seus propis processos de selecció no en tenen gens, i no han de retre comptes davant de ningú? I, al contrari, si en la nostra administració abundessin els bons funcionaris, ¿no podríem acudir al seu criteri perquè triessin els seus subordinats? ¿No hi ha un punt mitjà entre l'amiguisme i l'avaluació externa? Una frase, que podríem atribuir a un ministre, resumeix el centre del problema: ¡no deu voler el lector que, després de guanyar unes eleccions, el govern posi la seva gent al carrer per reformar l'administració! La reforma de l'administració no la farà de bon grat l'administració. Abordant-la, els que hi són no hi tenen res a guanyar i sí molt a perdre. És el ciutadà qui ha de saber quina mena d'administració vol, i com vol que siguin els seus funcionaris. Un cop ho sàpiga, caldrà molta tenacitat per aconseguir que les reformes necessàries es vagin fent.

Entre les moltes qualitats amb què tots voldríem adornar el bon funcionari voldria, finalment, destacar-ne una que solem oblidar: el desinterès. "Ser desinteressat -deia un antic alumne de l'Escola Politècnica francesa- no vol dir menysprear els diners, sinó tenir com a mòbil essencial el desig de dur a terme una tasca en l'interès comú. Si aquest desig domina, existeix l'ordre; en cas contrari, neix el desordre. El desinterès és la condició de permanència de la societat moderna". No oblidem aquest aspecte, que l'èmfasi en el triomf, en l'ascens i en la celebritat, per no parlar dels diners, ha anat esborrant del nostre panorama.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT